En els debats sobre el camp menorquí, hi ha un acord molt transversal en intentar mantenir l’activitat agrària, que ha gestionat els camps de l’illa des dels primers temps. Però amb les propostes concretes hi sol haver divergències. En ocasions, mesures que poden semblar que es fan per afavorir els pagesos, en realitat poden acabar sent el seu principal enemic.
Això de vegades és com el problema del sucre. La difusió sobre els excessos de consum de coses dolces ha fet que la gent hagi reduït quasi un 50 % el sucre de taula. Però s’està donant la paradoxa que en consumim més que abans perquè hi ha molt de sucre amagat en forma de conservant en els aliments processats, que no hem après a descobrir. Fiant menjar-ne menys, n’estem menjant més. Els efectes desconeguts superen els efectes buscats.
En temes d’ordenació territorial, sempre convé pensar quins efectes tindran les normes, més enllà del que es busca immediatament. Per exemple, entre els nous propietaris que estan comprant terres agràries a Menorca, n’hi ha que volen mantenir l’activitat dels pagesos. Com que els nous propietaris volen viure als casats proposen, honestament, poder fer una segona casa per al pagès a partir d’habilitar algun bouer o magatzem que ja no tengui usos agraris.
Però si s’obre aquesta possibilitat, les forces inesperades del mercat -que són com el sucre invisible- tardaran ben poc en fer dues cases a cada lloc. Al cap d’un temps, ningú podrà evitar que aquests finques es venguin a altra gent perquè el seu preu -precisament pel fet de tenir una segona casa- s’haurà incrementat amb números de sis o set xifres. I els pagesos faran nosa. A no ser que es pugui habilitar una tercera casa per a ells i continuem la roda...
Ara s’està discutint la Llei Agrària al Parlament Balear. Una de les novetats possibles és la creació de la figura de les agroestades, això és, poder allotjar un màxim de sis persones a la mateixa casa on viu el pagès. Aquesta activitat permetria un complement a la renda però només si el pagès viu al lloc. A Menorca, podria ser una oferta que combinàs bé amb el Camí de Cavalls.
En el teòric afany d’ajudar més als pagesos, ja han sorgit peticions per augmentar el nombre de places. Així podran incrementar els seus beneficis, argumenten. Però si s’amplien significativament les places, caldrà aplicar la normativa turística i no l’agrària. I pocs pagesos podran assumir el cost d’habilitar les estàncies segons les normes de turisme, molt exigent en metres i serveis. Més pot voler dir menys.
També els agroturismes, que són ofertes de major volum, s’estan valorant per tal d’assegurar-se que siguin complementaris de la renda agrària i no substitutoris. Per aconseguir-ho, caldrà endevinar els límits. Un equilibri que permeti la rendibilitat però eviti els excessos.
Una cosa és aprofitar alguns edificis agraris antics amb prestància arquitectònica per a fer-hi habitacions o activitats i l’altra -com ja ha passat- és destinar a usos turístics totes les construccions de la finca i haver d’alçar després nous edificis per a usos agraris. No té el mateix resultat reconvertir coses existents i desaprofitades que afegir construccions al sòl rústic. Recordem que les finques es poden tornar a vendre en qualsevol moment.
Poden passar coses similars amb les dimensions dels espais per a venda directa a les finques. Si és un espai discret, tindrà uns tràmits agraris més senzills i econòmics. Si és molt gran, la normativa de comerç ho farà farragós i molt car.
Per damunt d’aquestes qüestions, hi planeja sempre un discurs que diu que l’activitat agrària no és viable. Però la realitat és que hi ha un nombre creixent d’explotacions que estan demostrant la seva viabilitat. És clar que han hagut de fer una reconversió. Deixar de generar molt de producte de poc valor i orientar-se al mercat que busca més qualitat. Com han fet les indústries, els comerços i les altres activitats econòmiques que sobreviuen al canvi de la globalització.
Cada vegada hi ha més gent treballant per a trobar el model adequat. En aquest marc, hem de decidir els límits turístics i urbanístics que afavoreixin realment aquells i aquelles que produeixin aliments sans i conservin els valors menorquins. Evitant que el sucre especulatiu invisible i inesperat, sovint no conegut però ben real, interfereixi al final en la salut actual i futura de la nostra Illa.
