De què anam?

Espanya, propietat privada

|

Valorar:

Tenir una propietat privada té molts d’avantatges. Però tots es podem resumir en un: «a ca teva hi fots allò que vols». I ningú no et pot impacientar. I si ho intenta, tens tot el dret del món a fotre’l fora.

Aquest raonament tan primitiu que potser ve del temps en què l’homo de Cromanyó es va aposentar per primera vegada en una cova, sembla que presideix les decisions d’una àmplia família ideològica que ja fa estona que es va apropiar d’aquest territori que avui anomenam Espanya. I que hi campa i s’hi enriqueix sense escrúpols embolicada amb la bandera que diu que és la de tots.

Se l’estimen tant, que la maten cada dia perquè, tanmateix, estan convençuts que ells i ningú més que ells en son els propietaris. I mos ho demostren amb les seves decisions. I en prenen tantes i són tan obscenes, que el gran perill és que ja mos lleneguen per damunt sense que arribem a ser conscients de la seva gravetat.

De vegades per tenir arguments és necessari mirar enrere, però en el cas que mos ocupa ja no cal ni fer-ho i, a més, si ho féssim, vomitaríem. És cada dia que van succeint coses i coses que demostren que noltros, que sóm ‘els altres’, el rellogats podríem dir, no mos hem tornat lelos. Que són ells que no tenen aturador en el monopoli de la seva propietat privada.

Dilluns esclatava la darrera, però segurament avui dimecres, quan es publiquen aquestes retxes, ja n’hauran parit una altra. Estan tan convençuts del seu títol de propietat que poden jugar amb tot. Amb la Justícia, si ho cal. I de forma tan impúdica que ni se n’amaguen.

I així el portaveu del PP al Senat es pot permetre el luxe de comunicar per twitter a més de cent senadors camarades seus, les martingales que han fet amb el PSOE per elegir el nou Consell General del Poder Judicial, precisament l’òrgan a qui la Constitució –la Santa Constitució–, encomana de vetlar per la independència de la Justícia.

El twitter del senyor portaveu conté frases memorables, d’aquelles que expliquen per què la Justícia espanyola te una consideració tan xereca a Europa. «Controlaremos la Sala Segunda –la que ha de jutjar els catalans–, por detrás», diu l’il·lustre senador, que per cert abans havia estat director general de la Policia espanyola.

I encara diu coses més interessants: «Ha sido una jugada estupenda (...) Nos jugábamos las renovaciones futuras de dos tercios del Tribunal Supremo y centenares de nombramientos en el poder judicial, vitales para el PP y para el futuro de España». S’hi jugaven, idò, el futur de la seva propietat privada.

Encara hi podria haver alguna ànima caritativa que pensàs que el pobre senador xerra allò que no sap. Que és d’aquells que bufen la cullera freda per donar-se importància. Però no. És que ha dit exactament allò que tots els rellogats d’Espanya ja sabíem! Com sabíem –perquè tampoc no se n’han amagat–, qui serà el nou president del Consell General del Poder Judicial abans que els seus membres el puguin triar, com tocaria.

A la vista d’aquestes malifetes quotidianes, tot és molt més fàcil d’entendre. Que es pugin lluir títols universitaris de can pixa amb tota la impunitat. Que el Tribunal Superior de Justícia canviï les sentències quan no agraden a la banca. Que els policies inculpats per les atrocitats que es van cometre a Catalunya –el dia del referèndum–, puguin dir davant el jutge que no saben qui els comandava. O que a Menorca, els mateixos que mos van deixar sense cable submarí ja fa anys, tenguin el cinisme de culpar de l’apagada el Consell...

I en sentit contrari, que els jutges i magistrats hagin de fer vaga per reivindicar la independència que la Constitució els atribueix –i que és un fonament de la democràcia i de l’Estat de dret–, però que ara està en mans del propietari. O que ningú que tengui dos dits de front s’arribi a creure que els presos polítics catalans seran jutjats a Espanya amb imparcialitat.

O ja que, com sempre, ha sortit Catalunya per enmig, que el tema central de la campanya electoral d’Andalusia sigui, com no podria ser d’una altra manera, Catalunya. El tàndem PP-Ciudadanos ho té molt clar. I el PSOE andalús també. I és que com a copropietaris, saben que si rallassin dels problemes d’Andalusia, quedarien retratats.

Potser ja seria hora que els rellogats diguéssim qualque cosa, no trobau?