Anatomia humana

Les paraules que volen volar

|

Valorar:

Feia més vent que fresqueta, o més aviat un ventet de tardor, i volaven les fulles ocres i seques dels plataners, i volaven també les meves idees, les meves dèries: ganes de ser-hi. Llavors vaig veure un llibre.

El carrer fa pujada, i a sobre d’una cadira del mobiliari urbà, d’aquestes que hi posen per asseure’s i deixar volar la urbana imaginació, vaig veure un llibre que semblava abandonat. No era, però, un llibre abandonat.

Estic segur que m’esperava. Estic segur que algú l’havia deixat a sobre de la cadira pública, amb tot de cura, per tal que el ventet de tardor fes volar les paraules, les escampés arreu. Algú el va deixar a la cadira perquè un altre el trobi. El vaig veure i vaig anar-hi tot d’una, amb avidesa, amb gana.

Quina troballa més bona! Quina trobada més agradable! No és nou, sino del 2006, sense temps, és necessari. És el llibre: «¡Volad, palabras, volad! Antología de textos literarios sobre los derechos de la infancia».

Amb unes poques fotos de Sebastiao Salgado, aquest llibre és una recopilació de textos que parlen de com és la infància, de com ha estat la infància de certs escriptors. Simplement, persones sàvies que van escriure sobre la pròpia infància, senzilla.

M’hi vaig asseure, i vaig començar a fullejar el llibre. Aquí hi eren, escrits en primera persona, els retalls, els records d’infància de Miguel Delibes, de Herman Hesse, de Jorge L. Borges i del seu amic Adolfo Bioy Casares, de Charles Baudelaire, José Donoso, Juan Goytisolo, Vladimir Nabokov, Miguel de Unamuno, José Saramago, Sartre, Tolstoi...

La llista és llarga perquè el llibre conté una llarga llista de textos, breus i ben escollits, universals, inesgotables. Vaig passar-me una bona estona, assegut a la cadira pública, amb un llibre que era per a mí, i alhora és un llibre públic.

L’autor del recull d’aquests textos és Javier Lucini, i el llibre ha estat publicat per Intermón Oxfam. En arribar l’hora de marxar, després d’aquesta bona estona llegint paràgrafs selectes sobre la infància, vaig haver de decidir si m’agafava el llibre i me l’enduia a casa, privat, o si per contra el deixava a la cadira pública, per a un altre.

Al cap el vaig deixar, i vaig continuar camí. En arribar a la cantonada em vaig tombar per veure si algú altre ja l’havia trobat, però no. I llavors vaig veure, n’estic segur, que em saludava, que s’acomiadava, que el fiet de la tapa, que mira de reüll, de reüll em mirava.

Vaig quedar-me inquiet. Al dia següent vaig demanar el llibre a la biblioteca, i el vaig agafar en prèstec. El vaig llegir amb prou detall a casa. I després el vaig tornar a la biblioteca, on els llibres són públics, i les cadires són públiques.

De muchos azules está llena y hecha mi infancia (...). Más ya los repetí, hasta perder la voz, en las canciones de mis primeros libros. Pero ahora se me resucitan, bañándome de nuevo. Entre aquellos azules de delantales, blusas marineras, cielos, río, bahía, isla, barcas, aires, abrí los ojos y aprendí a leer. Yo no puedo precisar ahora en qué momento las letras se me juntan formando palabras, ni en qué instante esas palabras se asocian y encadenan, revelándome un sentido. Rafael Alberti: «La arboleda perdida».

Aquest llibre ha estat una lectura ben agradable, una experiència ben engrescadora, una lliçó de vida que haig d’aprendre. Només hi vaig trobar a faltar un autor, Walter Benjamin, perquè va escriure un dels llibres més bonics sobre la infància, sobre la pròpia infantesa: «Infancia en Berlín hacia 1900». El va començar a escriure en 1932. És un llibre petit, són records, és vida, és la llibreta, el quadern d’un fiet.