Imaginar que s’arriba a l’horitzó és un joc comú de la infància. Poder-se situar a la línia on el cel s’ajunta amb el mar o amb la terra, hauria de ser una experiència especial. La vida adulta ensenya que l’horitzó sempre ens defuig i que els reptes factibles no són el mateix que la línia fugissera. Igualment, les fites ambientals, per ser assumibles, no es poden posar a la línia de l’horitzó.
L’espècie humana necessita tenir esperança per seguir endavant. Davant els terrenys ignots, davant les dificultats, davant els potencials abismes insondables, la humanitat sempre ha buscat creure en coses que motivin. Saber que trobarem vistes interessants després de travessar el desert, ajuda a afrontar-lo.
El desert pot ser la incertesa de sortir d’una gran crisi econòmica o la por de no superar un trauma personal. L’esperança d’una sortida positiva anima a creuar-lo. De la mateixa manera que la creença en la reencarnació o en un altre món posterior i millor, ajuda les persones religioses a afrontar l’abisme de la mort.
Un de les paüres que té al davant la societat moderna és la possibilitat d’un col·lapse ambiental a nivell planetari. No hi falten llibres, pel·lícules i predicadors d’un traumàtic final de la civilització actual. I algunes dades mostren que no tot és necessàriament ficció. Per això, les ments més racionals, busquen receptes de reconducció i es marquen fites.
Però les fites ambientals, això és, allò que hem d’aconseguir per anar superant els problemes que hem generat, xoquen amb interessos econòmics importants. I en un país on la societat s’inclina més per demanar responsabilitats als polítics que en assumir l’obligació pròpia de participar activament, és fàcil que els lobbies poderosos acabin doblegant els càrrecs institucionals.
De vegades, els grans interessos dobleguen a la barroera. A l’estil com hem vist els darrers anys amb el tema energètic, on s’han barrat completament les energies renovables per no tocar els guanys extraordinaris de qui negocia amb els combustibles fòssils. I hem assistit atònits a veure com es frenava tot el què s’havia iniciat, mentre la resta del món continuava avançant.
Però hi ha altres maneres més sibil·lines de frenar les coses. Una d’elles és posar els objectius amb dates prou llunyanes En 2040, prou vehicles dièsel, diu l’Estat. En 2050 prou combustibles fòssils, diu Europa. I aquests són els titulars que ressonen per tots els mitjans. Cap dels que ara fan aquests anuncis prendrà decisions en les dates anunciades.
Per evitar que reptes tan importants ens vagin fugint conforme ens hi apropem, cal treballar en l’escalonament exigent de les fites. Més enllà d’esperar que en 2050 haguem superat l’actual situació de dependència dels combustibles fòssils, que ens afecta la salut pròpia i la del planeta, que ens costa molts diners i que ens pot espanyar la imatge turística, necessitam posar metes reals i assumibles per als anys propers.
Quin percentatge de renovables hem de tenir en 2025? I en 2020, que és d’aquí a dos anys? Quin estalvi energètic hem d’aconseguir en el pròxim mandat 2019-2023 en base a millor aïllament d’edificis (no només els públics), implantació generalitzada de la solar tèrmica per escalfar aigua, millora del transport públic o increment dels desplaçaments a peu?
Amb les dates més properes, ni que siguin escalonades en el temps, si que tothom té un rol a fer i pot demostrar que el fa. Els ciutadans, estalviant consum innecessari i donat exemple d’ús de renovables. Les empreses, innovant i assumint que el compromís ambiental ja és un valor afegit. Els càrrecs públics, facilitant i mediant per fer el camí més senzill.
També hi ha qui diu que els avanços tecnològics sumats a la capacitat d’informació i reflexió de les generacions que ascendeixen, es traduiran en canvis molt més ràpids dels pensats en les agendes oficials.
De fet, poca gent informada es creu que d’aquí a uns anys hi haurà més vehicles com els que tenim ara. Pocs joves comprenen que usem petroli en tost d’energia solar. Quasi ningú entén que ens fixem en 2050 i no parlem de 2020. Potser és hora d’ajuntar-se i començar a fer l’agenda energètica de Menorca de l’any pròxim.
Cal incloure-hi aspectes ambientals, sanitaris, econòmics i polítics. Informació, propostes i reivindicació. Escenificar que hi ha una inquietud transversal a la societat menorquina. Fixar-se desitjos i complir-los no és com arribar a la línia de l’horitzó, però s’hi assembla bastant.
