La distància entre la llei en llibres i la llei en acció pot ser enorme. Els jutges ho saben. Per avaluar el nivell de justícia i equitat d’un sistema legal no n’hi ha prou de llegir el que s’escriu als codis. Hi ha la llei civil, davall la qual tots hi som com a ciutadans i davant la qual els seus guardians estan alerta per impedir que ningú se’n surti. I, a continuació, hi ha la llei humana, íntima, universal i secreta. Tanmateix, l’hàbit de deixar que els altres decideixin per nosaltres i pensar que no és responsabilitat nostra el que feim o deim si obeïm lleis que ens han imposat, ens impedeix veure que la porta de la llei humana està oberta: depèn de nosaltres decidir anar més enllà d’aquest llindar.
Podríem discutir sobre aquests assumptes, tot recorrent a Kafka, Arendt o Thoreau. De fet, n’havíem parlat qualque vegada en Bep i jo. Ell des d’un coneixement profund del seu ofici, jo només des de la meva consciència ciutadana. En un viatge a Astúries, un llunyà 1993, vam tenir l’oportunitat de parlar-ne extensament mentre ens feia d’amfitrió i guia pel bell Principat. Bé és ver que més endavant només ens vèiem esporàdicament quan visitava Menorca per vacances i mai no vam tenir ocasió de comentar les derives polítiques i judicials dels nostres dies. Sempre va ser crític respecte als procediments d’elecció dels òrgans del poder judicial (Consell General, Tribunal Suprem, Tribunal Constitucional), excessivament mediatitzats per la política partidista; d’altra banda, la malaltia, que el turmentà durant els dos darrers anys, el va mantenir absent de la seva funció pública (era degà dels jutges de Gijón).
El món de la justícia era la seva passió des del temps d’estudiant de Dret a la Universitat de Barcelona, on seguia i admirava aquells catedràtics mítics dels anys 70: Jiménez de Parga, Solé Tura, etc. Volia ser jutge i amb l’esforç que suposa preparar-ne les oposicions ho va aconseguir. Exercí a Bilbao, Palma i Gijón, on, després de 12 anys de jutge titular del Jutjat d’Instrucció núm. 2, es va incorporar com a magistrat a la Secció Vuitena de l’Audiència el febrer de 2002.
Josep Pallicer Mercadal (Ciutadella, set. 1952 – Oviedo, des. 2018), va ser per a mi un d’aquells (pocs) amics corals d’infància amb qui vaig compartir aventures, experiències, afanys..., anys d’iniciació inoblidables. Els companys que fèiem colla amb ell recordarem sempre la seua simpatia, espontaneïtat i calidesa humana.
El buit que l’amic ens deixa
és silenci i soledat;
és com un pou sense fons
que mai més no s’omplirà...
