El diari MENORCA, fa pocs dies, va donar informació molt interessant sobre un cas que exemplifica l’estil i les directrius del PP en matèria de gestió del personal de l’administració pública. Va revelar com l’anterior equip de govern del Consell Insular de Menorca va tenir la barra, després de fer un Expedient de Regulació d’Ocupació (ERO) a la Fundació Foment del Turisme de Menorca que va suposar acomiadar 15 treballadors, de contractar una empresa perquè fes la mateixa prestació de serveis que feien els acomiadats. La institució va dedicar 305.546 euros a l’externalització d’aquests serveis, amb la pocavergonya d’imputar la partida no a despesa de personal sinó a altres.
El govern de M. Rajoy, sempre parlant de la sacrosanta Constitució, ben poc cas va fer al seu article 103 que proclama que l’Administració ha de treballar amb objectivitat al servei dels interessos generals d’acord amb «els principis d’eficàcia, jerarquia, descentralització, desconcentració i coordinació» perquè amb els programes d’austeritat la va desmantellar, deixant que molts organismes públics deixessin de prestar serveis. El PP va seguir els programes neoliberals d’afavorir el capital insaciable, per fer negoci sobre qualsevol bé, especialment sobre els públics. A Catalunya, a més a més, per raons polítiques, les retallades a la sanitat van ser sagnants i fetes amb plena consciència del mal que feien. El diari «Público», el juny de 2016 va transcriure una conversa telefònica entre el director de l’Oficina Antifrau al Principat, Daniel de Alfonso, i el ministre de l’interior en funcions, Jorge Fernández Díaz, en el que el primer, ben orgullós, va dir, referint-se als catalans, «les hemos destrozado el sistema sanitario».
L’estat d’abandonament, de deixadesa, de les administracions quan són governades pels populars no és més que l’altra cara de la moneda de les privatitzacions i les externacionalitzacions de serveis que defensen. Quan Joana Gomila va ocupar la batllia de l’Ajuntament de Ciutadella, després d’anys de governs del PP, no tan sols es va trobar un ajuntament endeutat fins a les celles sinó, a més a més, saquejat per la corrupció i, el que és pitjor, amb un personal desmotivat i que s’havia deixat a la mà de Déu. Es va trobar amb una institució parada en el temps, que a base de clatellades havia perdut pistonada.
Som plenament conscient que les administracions públiques necessiten reformes per ajustar-les a un desitjable progrés social pel qual els béns públics s’haurien de considerar tant o més sagrats que els privats i en el que tothom se’ls hauria de fer seus, contribuint al seu bon funcionament. Per aquesta raó, els partits d’esquerra haurien d’elaborar propostes en aquest sentit i no anar només a la defensiva.
La política neoliberal és una utopia que, com el comunisme, només ens conduirà al fracàs. Lamentablement, però, la coneguda idea de Margaret Thatcher de què «no hi ha alternativa» va ser assumida per la socialdemocràcia i molts partits d’esquerres van desertar, llançant per la borda dècades de pensament crític i deixant abandonats els més desvalguts.
Però, com han posat de manifest les mobilitzacions socials de França, les polítiques econòmiques neoliberals que porta implícita la moneda euro estan multiplicant les desigualtats socials en el si i entre els diferents països de la Unió Europea. Davant la contestació social, els protagonistes del neoliberalisme econòmic europeu si no poden arranjar la situació per la via estrictament econòmica per parar el malestar són capaços de sacrificar les democràcies. Vivim en una cruïlla històrica, en una situació en la qual l’economia i les institucions públiques pengen d’un fil. Per açò és necessari no conformar-se als vents de destrucció i cercar alternatives.
