Cafè, croissant i...

Manies, informes, normes i burots

| |

Valorar:

Estic desenvolupant una mania ferotge, una urticària ardent, un rebuig patològic, a la proliferació, gairebé ja una plaga, d’autoritzacions que ens fan signar, actualitzacions de dades, fotocòpies de DNI, «accepto» a tots els webs, permisos per qualsevol activitat escolar... Mesures de protecció que enreden més que qualsevol altra cosa i que, al final, en realitat, no protegeixen res. Són simples protocols. Confesso que no llegeixo els avisos a internet, que «accepto» de forma inconscient, que signo el rebut de Seur, l’autorització del fillet i el no sé què del banc sense llegir-los. Sé que m’exposo a què em prenguin el pèl, a què pugui arribar a signar la subscripció a una enciclopèdia, però llegir totes les xorrades que he signat els darrers mesos m’hagués suposat una vida sencera. «És per la llei de protecció de...», diuen. Hala, venga! Però què protegeixen? I de què?

La burocratització ha portat a l’absurd. La muntanya d’informes que acompanya tota decisió de l’administració pública és un consum de recursos que, per rematar, no aporta la seguretat ni la certesa objectiva pretesa. Ho enreden més! Saben la quantitat de projectes recents que estan pendents d’informes? O d’interpretar, amb un altre informe, el que diuen els informes precedents? En aquest mar d’articles, de llenguatge artificial, gens clar, de normes suprimibles, hi ha qui s’hi troba còmode, sense presses, riscos ni marges d’error. Un exemple: un dia les classes van acabar més aviat perquè els docents poguessin votar, en ple segle XXI, i només amb la justificació que «ho diu la llei», un paper. Sí, ho avalaria un informe, però, és mínimament raonable? I ara, a més, el Gobierno vol obligar a què fitxem a la feina. Més papers i signatures. Qui ha pensat açò, sap com es treballa avui en dia? O no ha sortit mai d’una administració? Home va! Deixin la gent tranquil·la i destrueixin tota aquesta muntanya viciosa de papers, registres i documents en pantalletes on, a sobre, ni podem signar bé. Ens surt un burot absurd, sempre diferent. I si no s’assembla a l’original, per a què dimonis serveix una signatura? Per a res! Res de res!