El cervell és l’òrgan que més energia consumeix, diuen algunes teories. No sempre està refrendat, perquè d’altres asseguren que vivim més tranquils amb les creences que amb les veritats. A l’espècie humana ens motiven millor les consignes que la lletra petita, i això hi ha qui ho sap i ho aprofita.
Per exemple, en temes de conservació ambiental, no és estrany usar una espècie que crida l’atenció per aconseguir també millores per a d’altres objectius. Se’ls anomena espècies bandera.
Protegir les balenes, que és un animal que desperta les simpaties de quasi tothom, vol dir a Balears protegir el corredors de cetacis que hi ha entre les illes i la península, de la qual cosa se’n poden beneficiar no només els rorquals o els catxalots, sinó tot la franja d’ecosistemes marins i els milers d’espècies de tota casta que hi habiten.
Conservar els voltors, com la nostra miloca, requereix un model agrari amb bestiar que pastura i deixa qualque cadàver a l’ample. Un ramat que no es tracti de manera constant amb antibiòtics, a fi que en els seus excrements s’hi puguin desenvolupar una bona quantitat d’insectes copròfags que serveixen d’aliment a aquest ocell preciós de plomatge blanc i negre i cara groguenca. Un camp així, serà ric en moltes altres espècies.
Les banderes serveixen històricament per alinear pensaments, per unificar objectius, per incorporar moltes més coses que les que s’acostumen a explicitar.
A Menorca, però no només aquí, les carreteres són temes bandera. Per una part, hi ha els que consideren que el model de carretera s’ha d’integrar en el paisatge, que no ha de desdir de l’aposta de sostenibilitat que caracteritza l’Illa i que fa que gent de tot el món s’hi enamori.
De l’altra banda, hi trobem els que consideren que una carretera ample, recta, dotada d’enllaços a doble nivell és símptoma de modernitat, facilita el progrés i la qualitat de vida de la gent.
I és que darrere les carreteres principals d’una illa es produeix això que en diuen l’exaltació de les coses. Com va passar amb les plomes dels ocells, que van començar tenint una funció tèrmica i van acabar permetent el vol.
O com ha passat amb els telèfons, que han evolucionat d’un (miraculós, al seu temps) aparell per mantenir converses a distància a un invent portàtil amb internet, llanterna, calculadora, afinador d’instruments i una llista inacabable de prestacions amb el qual, de tant en tant, també es parla per telèfon.
Unes carreteres de gran capacitat indueixen dinàmiques que van molt més enllà del moviment de vehicles. Són models que incentiven la massificació, el transport privat, l’urbanisme dispers, la ineficiència energètica. No cal mirar gaire lluny de Menorca per veure com els casos de desenvolupament intensiu han anat precedits de grans infraestructures. Els laments venen després. I les dificultats per a revertir-ho també.
Tanmateix, hi ha una ciutadania que no perd de vista on són els objectius d’interès general. Una població que somnia amb una millor dotació de transport públic, que faci més agradable i distès el desplaçament. Que busca vies de transport segures però amb valor paisatgístic, que té en compte l’acceleració tecnològica que s’està donant i les perspectives d’evolució energètica propera que canviaran radicalment les maneres de desplaçar-se. Que sap que hi ha exemples de zones amb carreteres senzilles i precioses, que han evolucionat socialment i econòmicament i són l’enveja de moltes altres regions.
Quan aquests paràmetres es posen sobre la taula, les rotondes de doble nivell que es volen col·locar a llocs on realment no són necessàries, esdevenen com elements tan passats de moda com ho seria actualment folrar de frisso de plàstic les parets antigues d’una casa de camp. O com pretendre modernitzar una oficina nova comprant un fax.
Ja fa anys que el progrés no es mesura en metres quadrats d’asfalt ni metres cúbics de ciment armat. Els reptes de sostenibilitat que afronta la nostra espècie necessiten traduir-se en canvis de dinàmica i amb la visió d’un futur sense tanta inèrcia. Cal deixar de repetir els mateixos errors i escoltar més les noves veus del món empresarial, conèixer les sensibilitats dels darrers inversors o mirar d’entendre l’evolució sociològica que vivim.
Walk the talk, diuen els anglesos. Passem de les paraules als fets. Modernitat si, però del 2020, no dels anys setanta. Hores d’ara, ja hem de saber distingir si és que el cérvol creua la carretera o si és la carretera que creua el bosc.
