Anatomia humana

La ferotgia i la hipocresia

|

Valorar:

A posta em proposo d’escriure cosa ben urticant per cridar tothom a la realitat, perquè el món continua que no és ni tendre ni nadalenc, sinó ferotge i hipòcrita.

Fa gairebé un mes, els poderosos del món, auto-denominats G20, van reunir-se a Buenos Aires per consensuar estratègies per al bon desenvolupament del món. Segons la Declaració final, van treballar amb una agenda «centrada en les persones» i «inclusiva» (sic).

El punt dos de la Declaració diu que «Aquest any ens hem centrat en els següents pilars: el futur del treball...» (sic).

El G20 és un grup no-democràtic (ningú els va escollir), i res del que diguin té valor vinculant, però en veure que en conjunt representen el 85% de la riquesa i el poder del món, és fàcil d’entendre que bona part del que miren de fer, tard o d’hora es fa.

Els 20 del G20 son 19 països més la Unió Europea. A més, el G20 té 14 organitzacions associades, entre les quals hi són l’Organització Mundial de la Salut i l’Organització Internacional del Treball. Però també hi són el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional, de trista memòria.

Índia forma part del G20. Això no obstant, és el país del món on hi ha el nombre més gran de treballadors infantils. A més, és un país on el tràfic d’infants assoleix una xifra esgarrifosa: cada dia, prop de 200 infants cauen en mans dels traficants.

Dels gairebé 200 infants que cada dia cauen en mans dels traficants, més de la meitat desapareixen per sempre més, no els troben, mai més. A l’Índia, l’abisme que separa els rics dels pobres és potser el més abismal del món.

Tot i l’explotació laboral infantil massiva, tot i la compra i la venda d’infants, Índia signava a Buenos Aires una Declaració que parla d’un desenvolupament inclusiu i centrat en les persones. També parla del futur del treball al món!

La hipocresia és majúscula. Fins i tot alguns mitjans de comunicació van lloar la voluntat dels rics de pensar en els pobres. Paraules de compromís, paraules que amaguen cosa, diners que tanquen boques.

No sóc pas l’únic que pensa i escriu aquestes coses. La setmana passada, una prestigiosa revista mèdica de salud infantil i de l’adolescent, «The Lancet Child & Adolescent Health», cridava l’atenció sobre l’esclavitud infantil en l’Índia, una vergonya universal que no sembla que estigui a punt de solucionar-se perquè una part de la policia i de l’autoritat judicial participen del negoci de robar, vendre i comprar infants.

Els fiets són robats i traficats per vendre’ls com a mà d’obra esclava. Tret que tinguin molta sort, no sortiran mai de l’esclavatge laboral. Cap esperança. Índia, però, parla de feina i desenvolupament.

Les fietes, en canvi, són robades o enganyades i traficades més aviat com a esclaves sexuals. La resta de la vida la pasaran a un bordell, i seran carn per a l’abús sexual infinit, violent, mil cops repetit, i de la malaltia, i de la droga. Tret que tinguin molta sort, la mort, o el suïcidi, les allibera.

Sobre aquesta terrible matèria, el canal 4 de la BBC va emetre un documental el dilluns 29 d’ocubre. Es diu «Selling Children» i es pot veure per internet.

Sobre la hipòcrita reunió del G20 a Buenos Aires, tan sols uns dies després, una altra revista mèdica força prestigiosa, «The Lancet», parlava de «cinisme», i deixava, però, la porta oberta a l’esperança. En efecte, l’esperança no s’ha de perdre, perquè és el motor per mirar què passa, per fer-lo públic, i per lluitar d’alguna manera, contribuir com sigui a una solució.

Fàcil és ara entendre per què parlo d’un món ferotge i cruel. Però sobre tot hipòcrita, perquè mira que ara tot sembli vermellet i nadalenc, tendre i amb musiqueta, bon vi i àpats copiosos. I amb declaracions de bons propòsits que amaguen les vergonyes de l’explotació infantil més colpidora.