Els meus companys de feina saben que aquesta setmana estic especialment feliç. Avui és aquell dia del «vuelve a casa vuelve» de l’anunci del torró que -des de que jo era molt petita fins ara- encara m’emociona. Tal vegada més que qualsevol altra celebració del nostre calendari, la festa del Nadal és un terreny abonat a la nostàlgia. Com si et traslladessis a la infantesa, aquell espai vestit de somnis, la llum que anunciava que tot estava per fer i que havia d’arribar.
Malgrat el sabor agredolç de les cadires que ja són buides, sempre conserva la il·lusió de les trobades. Aquesta és la meva grossa particular, ho confesso sense rubor, perquè tot i el consumisme, les assegurances de l’edat, l’agre o amarg de les notícies, no ens expulsarà mai el dolç del que un dia vam creure etern.
Em captiven les escenes de l’aeroport. Són latents en els petits i eterns minuts de retard, en la radiografia executada al segon, la qui comprova els rastres i els rostres del succeït mentre eren enfora.
La jornada està composta d’un miler de mossos i 500 policies de l’espanyola. S’hi afegiran 35.00 agents del territori destinats a protegir estacions, línies de tren i carreteres principals i s’arribarà als 9.000 sense tenir en compte els d’intel·ligència. Per uns, un gest. Per d’altres, una provocació. Jo també deman, com en Puigdemont, que Barcelona es col·lapsi de civisme.
Per açò, abstenir-vos de bestieses i deixeu que el jove torni a casa per Nadal.
