Ja estic fart. M’han convençut. A pesar que visc a Catalunya i el país m’ha tractat fenomenalment bé em declar a partir d’avui anticatalanista i, per tant, antiindependentista.
I és que ja n’hi ha prou! Tot té un límit. Unes línies vermelles. L’ascensió de Vox, per exemple. És culpa dels catalans! Per què és culpa dels catalans? No ho sé, però és que ho ha dit fins i tot la guanyadora -perdedora?- dels comicis, Susana Díaz. Ho ha dit també un dirigent històric socialista com Alfonso Guerra (per cert, que se’n deu haver fet del seu germà corrupte?), ho han dit tots -PP, PSOE, C’s, Vox, la caverna mediàtica, els analistes polítics i, inclús, La Sexta amb un Antonio García Farreras desfermat com aquell personatge de la pel·lícula de Quentin Tarantino «Django desencadenat».
I no seré jo tan arrogant -ja m’ho va dir el Django desencadenat de la cultura i de la poesia Vicenç Altaió que aquest és el meu principal defecte, la manca d’arrogància- per dir el contrari. Eh, que no vull fer el ridícul d’aquests jugadors de bàsquet que diuen que la Terra és plana i que l’home no ha trepitjat mai la Lluna. Els opinadors hem de ser coherents. No podem dir que la Terra és plana i que l’home no ha trepitjat la Lluna i ja està. Ho hem de demostrar. O aportar-ne evidències. En cas contrari seríem uns simples xerraires de la llengua escrita. No, no pot ser. Els catalans han despertat el fantasma del feixisme de la mateixa manera que els jueus van ser responsables de l’ascens del nazisme. I les vaques són les responsables que la gent mengi carn i que hi hagi milions i milions de detestables carnívors. Si no hi hagués vaques ni cap animal -només l’animal més animal que és l’ésser humà-, com s’ho farien els carnívors per menjar carn? No ho veieu? És claríssim. Sense vaques, no hi ha carn. Sense carn, no hi ha carnívors. Tots vegetarians, fins i tot vegans. El raonament és nítid, meridià, incontestable. És com una equació simple. A més B és igual a C. És que parlant s’entén la gent. És que no s’ha de ser una llumenera per trobar-hi la correspondència interna. És així, no Susana Díaz? Tu mateixa ho has dit. Has fracassat per culpa dels catalans.
I és que tens tota la raó. I és que els catalans tenen unes simbologies, unes tradicions, que, encara que faci quasi trenta anys que visc a Catalunya, som incapaç d’entendre, d’assimilar-ho.
El caganer, per exemple. Ara, per aquestes dates, en els mercats de Nadal de Catalunya, aquesta figureta escatològica comparteix mostrador amb sant Josep, la verge Maria i el nen Jesús! I amb els pastorets i amb els angelets! Quina blasfèmia! I amb els reis! Quin insult a la corona espanyola! A totes les corones, a totes les cases reials del món. El posen amagadet darrere un arbre o una paret i, hala, a fer les seves necessitats eternament. No la veieu, encara, la relació? Demanau sopa? D’acord. És culpa dels catalans que hi hagi tants d’excrements humans a les marines que envolten el Camí de Cavalls i les platges de Menorca: Cala Mitjana, Macarella, Cavalleria, La Vall... Si el caganer català ho fa rodejat de tan bona companyia (reis, sants, Déu), com no ho han de fer els estiuejants quan estan tot sols enmig de la marina? Els catalans en tenen la culpa. I, el més indignant, és que en fan negoci! No amb la merda -que vés a saber-, amb el caganer! En l’actualitat no ets famós, no ets res en la vida, sinó et fan un caganer. Obama, Trump, Bush, Messi, Merkel, Cristiano Ronaldo, Torra, Pedro Sánchez, Puigdemont; fins i tot Susana Díaz!
Ara, abandonaré el to seriós i agafaré un to festiu: català, el caganer? I tant. Però no només. També valencià i... balear. I canari, murcià, portuguès. Sigui com sigui, com a mínim és menorquí. De fet, a Menorca, a més de caganer, és anomenat d’una manera més personal i familiar: En Bernat qui caga. Segons Joan Amades, el caganer és «una figura obligada dels pessebres vuitcentistes, car la gent deia que amb la seva deposició femava la terra del pessebre, que esdevenia fecunda i assegurava el pessebre per a l’any següent i amb ell la salut i la tranquil·litat de cos i d’ànima que cal per fer el pessebre, amb el goig i l’alegria que comporta el Nadal vora de la llar. Fer figurar aquest homenet en el pessebre portava sort i alegria i no fer-ho comportava desventura».
No sé ara perquè no som gaire visitador de betlems, també anomenats pessebres, però quan jo era al·lot la majoria d’aquestes representacions amb figuretes comptaven amb un caganer o, dita a la menorquina, amb en Bernat qui caga. I, per acabar, una pregunta. Què pensaríem els menorquins si, com els passa als catalans, tot el que succeeix al món, fos culpa nostre? Estic segur que ens agafaria mal de panxa, ens amagaríem darrere un arbre i adoptaríem la postura del caganer o, per dir-ho a la manera nostra, la posició flexionada i concentrada d’En Bernat qui caga.
Bon Nadal!
