Joan F. López Casasnovas27/12/18 23:15
TW

Les persones que hem passat per l’escola franquista hem anat memoritzant un relat sobre la història peninsular d’un demble marcadament nacionalista espanyol. Tanmateix, la història, com a disciplina científica que recupera i interpreta el passat d’una manera objectivable, ha de construir un relat ordenat i verídic dels esdeveniments que analitza i estudia. Avui, per sort, tenim la possibilitat de conèixer i contrastar estudis i interpretacions per evitar lectures unidimensionals i doctrinàries. El doctor per Harvard Carles Boix i Serra, professor de Ciències Polítiques de la Universitat de Princeton (USA), després d’analitzar el concepte modern de «nació», observa que l’Espanya de matriu castellana no va poder imposar la solució francesa, o sigui la fórmula jacobina (caracteritzada per la uniformitat absoluta) -sobretot perquè mentre París va oferir al Midi un tracte d’iguals (sota una sola llei) a canvi de renunciar a la seva memòria, la revolució liberal va fracassar a Espanya. I, per això, perquè la força de les armes no és mai suficient per forjar pobles unificats, Catalunya va acabar no sent (o, almenys, no sentint-se) còmodament espanyola, cosa que sí que ha succeït provincianament a les Illes Balears i al País Valencià. A hores d’ara, la fi hegeliana de la Història -una comunitat nacional sense fissures, articulada sota un estat acceptat com a legítim per tots els seus ciutadans- no s’ha assolit a l’Estat espanyol.

Noticias relacionadas
Joan F. López Casasnovas

Posar el picarol al moix

Más noticias relacionadas

Per la seva banda, Catalunya no va poder imposar tampoc la solució confederal suïssa. Barcelona, cap i casal d’un país de poc pes demogràfic, no va poder desplaçar les elits reaccionàries, antiliberals espanyoles, fins a crear un estat plurinacional i democràtic o simplement un estat on pogués cogovernar sense restriccions de tota mena. Alguns han volgut veure en la mort del general Prim i en el fracàs de la Primera República el final d’un projecte de reforma integral d’Espanya per part de les elits catalanes. Boix Serra considera que aquesta idea és atractiva, però difícil de provar amb certesa. El que sabem, en tot cas, és que, a cavall de la Guerra de Cuba i del començament del segle XX, els partits catalans, la generació de 1901, ja havien renunciat a refer per complet l’Estat espanyol, almenys com a «patriotes espanyols» (és «l’adéu» desencisat amb què Joan Maragall clou l’«Oda a Espanya»), i que, en canvi, enfrontats a una majoria espanyola lingüísticament, culturalment, espiritualment unificada, havien decidit canalitzar totes les seves energies a resistir i a aconseguir una autonomia que protegís la nostra personalitat cultural i nacional.

El resultat d’aquella doble impotència històrica, tant de castellans com de catalans, per afirmar-se plenament davant de o per damunt de l’altre -prossegueix el Dr. Boix-, va ser l’emergència a la Península d’un conjunt de països infeliços. Un conjunt de països amb personalitats nacionals diferenciades i projectes polítics divergents que Ortega i Gasset, fent servir un eufemisme propi d’un processista català, anomenà l’Espanya invertebrada.