Època de muda

La potència del liquen

|

Valorar:

Acabem de passar el dia més fosc de l’any, o al manco el més curt en hores de llum. La claror que anirem guanyant lentament i l’empenta de propòsits renovats que solen acompanyar la nova anualitat, podrien servir per veure les coses des d’altres òptiques.

Si dedicam una mica de temps a mirar amb detall el pròxim liquen que trobem pel camp, com els de color taronja que tenyeixen habitualment alguns còdols de paret i troncs d’arbre, o els grisos que s’aferren a les roques ombrívoles, hi veurem unes formes fascinants, que segur que han inspirat els autors que dibuixen mons imaginaris.

DURANT MÉS DE 100 ANYS, els científics han considerat que els líquens eren una simbiosi entre una alga i un fong. Una relació que se’n diu de mutualisme, on l’alga aporta la capacitat de fer la fotosíntesi, i el fong la destresa d’aferrar-se sobre qualsevol superfície i tenir una gran capacitat de combatre la sequera.

Més o manco així és com s’ha vingut descrivint i ensenyant a escoles i universitats durant diverses generacions. Fins que fa un parell d’anys, uns investigadors encuriosits per la diferència de toxicitat que presentaven dues espècies de líquens pràcticament idèntiques, van descobrir que no són dos sinó tres els organismes que conviuen estretament. A l’alga i al fong habituals, s’hi afegeix un altre fong tipus llevat que havia passat desapercebut tot el temps.

Vet aquí com una teoria immutable i científica canvia d’un dia per l’altra, a partir de gent que es fa preguntes i que no es conforma amb les respostes habituals. Si els joves investigadors dels líquens apliquessin les seves destreses a analitzar presumptes veritats relacionades amb la comunicació, la sociologia o l’economia, potser també desfarien tabús importants.

Veurien que aquí mantenim la dinàmica d’avaluar la temporada turística amb titulars basats en el nombre de turistes. Potser la capacitat de reflexió social augmentaria si es valoràs si la despesa per visitant s’incrementa o disminueix, si ens visita en temporada de saturació o si ho fa en moments de major necessitat laboral, si les inversions públiques i privades es veuen compensades...

TAL VEGADA TROBARIEN també un fong amagat en el disseny econòmic actual. Veurien que, malgrat que els indicadors diguin que l’economia creix, les grans empreses guanyen de cada vegada més i que les petites i els treballadors cada dia reben manco. Que els treballs precaris augmenten i que les expectatives de millora social són complicades si els beneficis no es reparteixen d’una manera més equitativa.

Podria ser que entenguessin que aquestes qüestions es troben al fons de les enormes protestes espontànies (on el distintiu són les armilles grogues, com en les caminades per la carretera de fa pocs anys a Menorca) que s’estan donant a una democràcia tan consolidada com França, que primer va eliminar l’impost a les grans fortunes i el va pretendre compensar amb l’aplicació de més càrrega fiscal als combustibles al·legant voluntat ambiental.

Potser també analitzarien el problema de contaminació marina i veurien que el mar no comença a la vorera de la costa ni en el moll dels ports. A efectes de contaminació, el mar comença als carrers urbans, que tenen embornals que xuclen l’aigua de pluja carregada de plàstics (com l’epidèmia dels precintes dels paquets de tabac).

EL MAR TAMBÉ COMENÇA als desaigües de les indústries que usen productes contaminants i que es salten l’obligació de decantar-los i tractar-los com a residu perillós. Per això les nostres depuradores aboquen al medi marí metalls pesants i d’altres contaminants que s’incorporen després a la cadena tròfica i ens retornen amb el peix que consumim.

Aquests i moltes altres coses descobririen si es qüestionassin les versions que habitualment donam per bones. Però també ens podrien animar a afrontar l’any aprenent la visió positiva del propi funcionament dels líquens. Perquè els tres organismes que entren en joc són con un consorci, o com una societat molt ben avinguda, on compta més la bona relació que les característiques de cadascú.

Això els ha permès sobreviure a extincions i aguantar a llocs on els seus components per separat no ho aconsegueixen. L’aparença senzilla i la realitat complexa del liquen conviuen en un mateix pla. Semblen organismes innocus, però són els responsables de cobrir amb una pàtina els paisatges antics i de mostrar despullades les obres modernes.

Que el 2019 vengui amb ganes de fer xarxes, de mutualisme, de potència relacional, de compromís amb els reptes ambientals que necessiten més mans.

Comentar


Todos sus comentarios serán previamente moderados. Gracias por participar.

* Campos obligatorios

De momento no hay comentarios.