Inaugurat el 2019, la sínia dels dies no deixa en posa els seus cadufs. Sembla que tot torna, l’etern retorn d’allò mateix. O és que mai se n’és anat del tot? La ultradreta hi era, cert, camuflada dins les files del partit hegemònic del nacionalisme espanyol conservador i el franquisme sociològic era un substrat permanent de l’Espanya granítica, de pedra berroqueña. Segurament ho és encara, atès l’ascens de Vox i la cursa desenfrenada de PP i Ciudadanos a la caça del vot blau.
Passen els anys, tomben els mesos, venen més dies..., i a l’arribar suau de cada albada ens despertam més vells, com retreu el veterà Joan Manuel Serrat a «Cançó de matinada». La vellesa és una etapa més del cicle dels éssers vius. Pena de la vida a qui no hi arriba. La vida fa el seu curs i el camí que la naturalesa segueix és únic: cada edat té un caràcter determinat, de manera que la debilitat de la infància, l’ardor de la joventut, la gravetat de l’edat madura (rigor que l’afabilitat tempera) i la caducitat de la vellesa són en l’ordre natural i arriben necessàriament en son temps. Un consell antic: cal conformar-se amb l’estat en què un es troba i no fer res que no sigui proporcionat a les seues forces.
No obstant el que diuen els estoics i veient com s’ho fa Donald Trump amb el govern dels Estats Units d’Amèrica i del món sencer, venen dubtes seriosos sobre la veracitat de la dita popular que atribueix la temeritat a la joventut i la prudència a la vellesa. Clar que les excepcions es poden trobar a banda i banda. També és ver que l’exercici i la temprança poden conservar a la vellesa qualque part del seu antic vigor.
Assaborim el destil·lat del llibre «De senectute», que Ciceró escrigué el 44 dC, un any abans de la seua mort. Dialoguen Cató de 84 anys, el cònsol i militar Escipió, de 35, i l’intel·lectual i polític Leli, de 40. El més gran, en toc d’humanisme, diu que els millors recursos de la vellesa són les arts i l’exercici de les virtuts, que «per molt que un vísquia, produeixen sempre a la fi un fruit preciós al qui ha tengut el cuidado de cultivar-les en totes les edats de la seua vida». La traducció d’Antoni Febrer i Cardona fou feta també cap al final de la vida de l’il·lustrat maonès. Ciceró i ell, dos clàssics.
