Cafè, croissant i...

Mocadors, cartes i barrets de copa

| |

Valorar:

Un pare ha d’estar preparat per respondre certes preguntes. Avui, unes quantes. Com ho fan per comprar tantes coses? Per entrar a les cases? Per ser a la tele i aquí al mateix temps? D’on treuen els diners? On viuen? Què fan la resta de l’any? Són fixes discontinus? La resposta sempre ha de ser la mateixa. Són mags i la màgia no s’ha d’explicar amb racionalitat. És il·lusionisme, i la il·lusió permet deixar-ho tot en mans de la màgia.

La màgia és exactament açò, desviar amb efectes cridaners l’atenció de persones predisposades mentre allò que fa possible el truc passa desapercebut. Un al·lot que escriu cartes i gaudeix de la cavalcada no veu com el pare es desmarca un moment de la família per gestionar regals, ni la visita dies abans del repartidor de paquets, ni el vertiginós descens del compte corrent.

Ara i fins al maig assistirem a un gran espectacle de màgia. Prestidigitadors intentaran que fixem l’atenció en els efectes més coloristes per seduir-nos i aparèixer, de cop, a algun càrrec electe. No escatimaran recursos. Ara és moda fer servir grans mocadors de colors envoltats en flames. També ens mostraran cartes amb números, negres i vermells, perquè n’escollim algunes, tot i que ells, abans, hauran manipulat la baralla perquè ens fixem precisament en els números que ells volen que retenim a la nostra ment.

Uns anunciaran l’espectacular aparició sobtada de projectes que en realitat fa temps que es tramiten dins el seu barret de copa i els seus fracassos desapareixeran darrere una cortina de fum. Altres trauran fabuloses solucions inesperades entre el foc de la destrucció i monedes de les orelles dels ciutadans. Sempre, tot, envoltat de rituals ostentosos, encanteris d’encisadores paraules (participació, decreixement, turismefòbia, sostenibilitat, per a les persones...), un somriure forçat i un decorat cutre.

Els electors no hem de girar l’esquena a la màgia, sinó observar atents i intentar descobrir el truc. Sense innocència però amb il·lusió. Mai no s’ha de perdre.