El darrer diumenge de l’any vaig pujar a l’ermita de Ferreries. Després dels excessos gastronòmics –i més aviat sedentaris- de les festes de Nadal em va semblar un bon propòsit per acabar l’any. En feia més de deu que no hi ascendia i volia veure a més a més els estralls del llamp que havia esquerdat la carismàtica coberta vermella de l’ermita. La pujada és curta i exigent amb una duració d’uns vint minuts. Feia un dia excel·lent i ens vam trobar moltes famílies que havien tingut la mateixa idea matinera. El perfil era similar. Un pare –o un pare i una mare- amb fills petits plens d’energia sobrera. Al petit cim ens va sorprendre el vent. La vista és rodona, espectacular. L’esgarrapada del llamp a la volta encara és visible. Rere la capa de ciment emblanquinat guaita la ferida de marès d’un groc purulent. No hi ha perill d’esfondrament. L’ermita observa vigilant el poble que em sorprèn per l’habitual i històrica blancor elogiada per Josep Pla i que, vista des de peu de carrer, considerava perduda.
El bon temps continua. Un agró negre s’alça del torrent de Binimel·là uns dies abans. Feixuc, majestuós i voluminós enfila el cel blau del nord en direcció oest. Cap a on va? L’hem espantat? O tenia previst enlairar-se i no hem intervingut en la seva decisió de volar? Són preguntes banals. Uns troncs prims fan de pont per travessar el riu llangorós de la platja de Binimel·là. Creuar un pont encara que sigui primitiu, precari i fet amb quatre canyes té qualque cosa de simbòlica. Ara, al tombant d’any, no puc evitar relacionar-ho amb el temps. Calesmorts està com un mirall. Una família calamua dins l’aigua acompanyats de l’alegria d’un ca, un pastor alemany. Les construccions de vorera, fetes amb pedres extretes de l’entorn, haurien d’haver marcat l’estil arquitectònic de Menorca. Se’ns va oblidar de fer-ho. Cala Pregonda és la platja més polida de la nostra beneïda illa. Bé, ho és El Pilar. No. Cala Mitjana. No. Macarella. No. Cala Galdana. No. Trebalúger. I, així, successivament. Ens trobem excursionistes muntats a cavall i un mula fermada a pocs metres del xalet blanc construït damunt l’arena groguenca.
La fi del món comença i acaba a Favàritx. Com a mínim hem arribat al nou any. La petita regió de Favàritx s’assembla a un esquelet de pissarra que s’ha anat traient la carn i el vestit a mesura que s’atraca a la mar. La bassa natural del Cós des Síndic no reflecteix la imatge del far. No puc evitar de pensar que hi ha embarcacions naufragades davall les aigües blaves. I esquelets de nàufrags convertits en roques calcàries colonitzades per diverses espècies de marisc i també pels peixos. De dins la boca entreoberta d’un crani guaita una morena que ens mostra amenaçant les afuades dents. Tot açò no ho veig però està escrit, dibuixat, trasplantat al paisatge.
Hi havia un home de Ferreries que assegurava que coneixia l’existència d’un túnel secret que comunicava el castell de Santa Àgueda amb la mar. M’agrada la imaginació. Em sembla fascinant. Un bé de Déu. Si a la muntanya de Santa Àgueda hi va haver un vedell d’or com no hi ha d’haver un passadís secret com hi havia en totes les fortaleses, en tots els castells? Trobar-te el cotxe de mitjan camí és com topar-te amb un vell amic. El tenc profusa i temporalment retratat. El ferro del motor i de la carcassa, vermell com la terra i les pedres de la calçada romana, sang i òxid, reflecteix amb exactitud el pas del temps en un mateix territori. Quant tardarà en desaparèixer? D’aquí a cent, dos-cents anys hi restarà encara un vestigi de l’automòbil antic que es desintegra com si estigués fet de matèria humana? A l’interior de la màquina hi ha crescut un llampúgol.
Avui, Dia de Reis, m’embarcaré i passaré la nit entre Menorca i Barcelona. Durant el viatge contemplaré aquest paisatge a través de la imaginació. Serà, en gros, com el pont de llenyes de deriva del pont improvisat de Binimel·là. M’agraden aquests territoris. Territoris de frontera. Espais de trànsit. Ni aquí ni allà. Com la imaginació que és una facultat humana universal. Uns dies abans de patir he llegit al diari MENORCA una entrevista deliciosa d’Àngels Andreu al músic Benjamí Sintes: «L’amor pot amb tot, l’amor és l’essència. (I em trasllada aquell passatge de la Bíblia. Corintis 13: «Cerqueu-lo i gaudireu». Un bon propòsit per aquest 2019 que tot just ha començat.
Un llampúgol (o llampúdol, llampugo, llampuga o aladern ver) és un arbust perenne de fins a dos metres d’alçada.
