De què anam?

La rebel·lió dels mascles consentits

|

Valorar:

No sé si haureu sentit rallar mai de Lilit. En algunes antigues tradicions jueves, és el nom de la primera dona de la creació, anterior a Eva. Diven que Déu la va modelar amb fang, com a l’home, en comptes de manyuclar les costelles d’Adam. I que des del primer dia, ella no va acceptar de fer l’amor posada davall d’ell, perquè ho va entendre com un acte de submissió a un igual.

Segons sembla, aquest és el motiu que Lilit triàs abandonar el Paradís. I que Déu, vista l’experiència, fes una segona dona a partir del costellam de l’home... Aquesta història no s’explica als textos bíblics reconeguts avui dia, però sí que és cert que, al «Gènesi», quan Adam veu per primera vegada Eva, diu: «Aquesta sí que és os dels meus ossos i carn de la meva carn!» I ja se sap que quan deim «aquesta sí que...», sol ser perquè n’hi ha una d’anterior.

Deixarem aquest tema per als estudiosos de la Bíblia, però és evident que si Adam hagués acceptat les raonables condicions de Lilit, el món que coneixem seria molt diferent de com és ara. Els homes i les dones haurien viscut en una igual consideració, en els governs, en les religions, en les famílies. Potser les coses no haurien anat millor, però segur que la humanitat seria molt més digna i no hauríem tingut la mitat de la població sotmesa a l’altra meitat.

Però sobretot, no hauria prosperat el model dels mascles-molt-mascles, consentits i aveciats, que durant segles han dominat la nostra societat, tant si governaven com si eren militars o religiosos, cacics o amos de ca seva. I que han estat admirats per tants d’homos -i també dones- que fins i tot els han volgut imitar de tan imponents que semblaven.

I en canvi ara sabem que són una pesta. Són aquells que sempre volen aturar l’evolució del món i dels costums, i que no poden consentir que tothom vulgui tenir els mateixos drets. Es pensen que l’única veritat és la que maquina el seu cervell primitiu i tancat. I la seva primera víctima, com no podia ser d’una altra manera, ha estat la dona, i amb ella, tots aquells a qui consideren ‘diferents’, o sigui, per davall seu.

Ara bé, la veritat és que en els darrers anys semblava que l’existència d’aquest model cavernari es començava a complicar, almanco en la nostra cultura occidental. El món ja no era com ell havia pensat des del seu tron de merda, i si ja li va costar acceptar el dret de vot de les dones fa cent anys, més difícil se li havia de fer encara la lliure circulació d’estrangers o la sortida al carrer dels homosexuals.

Per posar-lo encara més en contradicció, les dones cada dia reclamen nous drets. Des de compartir la gestió de la casa fins a guanyar el mateix sou per la mateixa feina. I la lliure disposició sobre el seu cos. I la igualtat en les relacions sexuals i el dret a vestir com vulguin i anar de dia i de nit allà on vulguin. I que la violació sigui considerada, com ha de ser, un crim.

Si no n’hi havia prou perquè al mascle-molt-mascle se li giràs el cervell, ara tenim també que el planeta ja no aguanta que continuï practicant els seus jocs infantils, de criatura aviciada, que han estat sempre la depredació sistemàtica. Els recursos s’acaben, desapareixen espècies animals i el clima canvia mentre el mar s’omple de plàstics. Però ell tot açò no ho pot entendre.

I així és que continua reclamant que s’edifiqui com més millor i allà on sigui. Que es continuïn construint autopistes i que els cotxes puguin córrer amb tota la seva potència. I li agraden els exèrcits ben armats i que només n’hi hagi un que dicti la llei i que tots els altres la complesquin. I per paga, si fuma, continua tirant les puntes per allà on passa.

Encara en queden uns bons quants, d’homos que pensen així, i també algunes dones que ho accepten, més Eves que Lilits. I el seu referent són aquells que es van fer famosos, com ara Hitler, Stalin, Franco o Mussolini, i d’altres que van pel mateix camí, des de Putin,Trump o Bolsonaro fins a tots aquests polítics de més a prop que practiquen aquell discurs de taverna en què tot es resol per la força.

I és que, en definitiva, els mascles-molt-mascles ja no en poden dur més i s’han rebel·lat. I mentre uns volen prescindir de les lleis que protegeixen les dones o de la declaració dels drets humans, uns altres van tan encegats que no sorprèn l’estesa de Manadas que ja circulen pel país o la llista d’assassinats de dones que no s’acaba.