Rallant en pla

Batre ferro fred

| |

Valorar:

Que sa qüestió lingüística no és un tema superat a Menorca és un fet més clar que s’aigua, encara que qualcuns insistesquin en lo contrari. Basta veure sa quantitat de reaccions cada vegada que qualcú alça sa veu en defensa o a favor, de sa supervivència des nostro menorquí, o de sa suplantació des nostro rallar en pla pes català de Barcelona inventat per un químic a principis de segle XX.

N’és un exemple sa carta «Lectura recomanada» d’Eladi Saura (21/12/2018, Mahó), on insisteix sobre una qüestió interessant: «Els qui entenen de medicina són els metges, igual que de física són els físics. I de filologia? Els filòlegs, és clar, no tot déu». Si feim cas a sa teoria de Saura, automàticament queda desacreditada tota sa feina gramatical i ortogràfica de Pompeu Fabra. ¡Quin tir per sa culata! ¿Per què? molt senzill. El sr. Saura diu que de filologia només en saben es filòlegs, «no tot déu». Per tant, i segons Saura, descartam tota s’obra de Pompeu Fabra, que no era filòleg sinó químic, exercint com a professor numerari a s’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Bilbao durant deu anys. Ja que hi som, ¿què va tenir de filològic o de científic que el sr. Conrado de Villalonga se n’anàs dos dies a un hotel de Menorca a meditar i decidís que sa nostra llengua s’havia de dir «catalana» a s’Estatut d’Autonomia de 1983?

Ignasi Mascaró fa uns comentaris interessants a «Enredar la voga» (2/1/2019), molts d’ells ja coneguts i citats per un servidor no fa gaire en aquest diari («Sa nostra llengua d’Oc» 26/9/2018»). No acaba d’entendre que sa majoria d’erudits no empraven s’article salat perquè no escrivien en menorquí, ni en català, ni en valencià... ho feien en una llengua arcaisant, literària que se’n deia llavò, sa llemosina, que no pretenia representar es parlar des poble sinó tot lo contrari, unes poques èlits que pretenien escarnir -en es bon sentit de sa paraula- es trobadors provençals des segles XII i XIV perquè era lo cult, lo acadèmic, lo literari. Un concepte totalment desfassat ja en ple segle XXI on es mass media i ses xerxes socials marquen ses pautes de sa nova comunicació, on ara sí som es parlants es qui feim sa norma i no ets acadèmics, que cada dos per tres adapten ses gramàtiques an es nous usos socials. S’han girat ses tornes, però qualcuns encara no se n’han entemut.

És ben com diu Mascaró que «es faria feixuc fer la història del llemosinisme», però erra es tir quan diu «de per què el català durant segles es va dir llemosí». Es català no va deixar-se de dir català, sinó que se va limitar an es seus límits geogràfics naturals: Catalunya. Se li va dir llemosí o llengua d’oc a sa llengua que compartim balears, catalans, occitans i valencians, an es nostro sistema lingüístic general, no només a sa varietat lingüística d’un territori (català). De fet, es problema avui és a l’enrevés. ¡Ara a sa llengua d’oc li diuen (forçosament) català!

Que no mos faci por dir ses coses pes seu nom. Lo que Mascaró diu «nus intermedi gal·loromànic que uniria català i occità en una unitat d’origen» té nom, i segons sa romanística internacional es diu diasistema lingüístic occitano-romànic, que fins fa pocs anys es nostros erudits anomenaven llengua d’oc. Així com existeix també es diasistema galaico-portuguès, es diasistema escandinau, es diasistema búlgar, es diasistema serbocroat, es diasistema baix alemany... ¿què en deuen dir des gallec i es portuguès tots aquests qui insisteixen en separar català i occità? també són dos idiomes diferents? ¿I es danès, es suec i es noruec? ¡ai, quin carreró sense sortida!

Diu Mascaró que li sembla una mica penós es menorquinisme-balearisme lingüístic des qui defensam es menorquí, per «reduccionista». ¿Eren penosos Antoni Febrer i Cardona o Joan Benejam per anomenar a sa seua llengua menorquina i no catalana? En canvi, no li sembla penós es mal que està fent es catalanisme an es nostro parlar, però aporta exemples que mos donen sa raó, com sa jovenea que diu «sóc a sa catedral» en tost de «som a la Catedral», i que ja no sap distingir entre veure i beure, fet propi des català i que mai havia passat a ses Balears.

Una història ideològicament interessada és sa de sa llengua catalana moderna, que té en es seus orígens es vertader reduccionisme i secessionisme lingüístic més gros que ha patit mai es nostro idioma. Es manifest «Desviacions en els conceptes de llengua i pàtria» de 1934 impulsat per Pompeu Fabra que esmitjaria sa nostra llengua d’oc en dues, en paraules des doctor en filologia Lluís Fornés «intentant així una llengua catalana diferent i diferenciada de la històrica llengua de tots, anomenada d’Oc, provençal, llimosina».

Almanco estic d’acord amb Ignasi Mascaró amb que a part de s’article salat, tota sa nostra llengua està en perill. Es problema és que com ell, molts no se n’entemen des motiu pes qual hi està, s’imposició d’un català de Barcelona que està capolant es nostro menorquí. Un estàndar que està provocant sa deserció de molts de joves i famílies cap es castellà, encara que intentar fer-ho entendre a segons qui sigui com voler batre ferro fred.