La promoció turística, i en concret la desestacionalització, han estat habituals coartades per justificar, amb més o manco fonament, la subvenció d’actes organitzats per entitats privades. El recurs té l’avantatge que l’impacte econòmic de l’acte subvencionat sempre es mou en el terreny dels intangibles i les xifres artificials, per la qual cosa és difícil retre comptes. Les aportacions milionàries (en euros) de les administracions al bàsquet d’elit van trobar en la promoció un refugi davant els reticents. Però també es practica el mateix exercici retòric amb esdeveniments d’impacte residual. I es va fer servir per a un parc aquàtic. Val per a gairebé tot i no es comprova res dels efectes.
A un territori de les dimensions de Menorca l’organització de certs esdeveniments, com els esportius de nivell, requereixen una actitud proactiva de l’administració i d’actors socials com els empresaris. Està clar. Ara bé, no és lícit intentar enganyar-se sempre amb el recurs de la promoció i la desestacionalització. No sempre resulta creïble per al contribuent mínimament crític, per molt que la partida surti d’aquest departament. Abusar de l’argument per vacunar-se de crítiques potencials el converteix en intranscendent, ornamental, innocu, el buida de contingut.
A més, si es limita la justificació d’aquestes subvencions al seu rendiment turístic, al final surten perdent. Sembla molt més raonable, per exemple, pagar cada any a companyies aèries perquè estableixin rutes a capitals europees quan fa fred que fer aportacions per a regates i tornejos de pàdel de cap de setmana. I són quantitats similars. Poder arribar fàcilment a un lloc en qualsevol moment serà sempre més efectiu que tenir un motiu puntual per anar-hi tres dies concrets. Però no es tracta d’escollir. Perdre la MeCup, per exemple, és una llàstima des de molts aspectes, no només el turístic. S’ha de deixar clar per què se subvenciona realment cada cosa i deixar de passar-ho tot per la porta grossa de la promoció turística. No fa falta.
