Prova superada. El primer Nadal sense na Rosario. Tenint en compte que em va dur al món el dia de Nadal existia un vincle sensible que s’havia trencat i que m’espantava. Com he dit, prova superada. Em feia una mica de por i recança regressar a Menorca per segona vegada amb poc temps de diferència des de la seva mort, però el resultat, amb moments difícils i complicats, ha estat superat amb nota alta. I ho ha estat gràcies als amics i als familiars. I al paisatge. Trepitjar de nou el territori on va néixer, on vam néixer, i recordar els moments passats en aquest paisatge familiar i insular extraordinari i d’una bellesa difícil d’igualar ha estat una experiència catàrtica sanadora. Que hagi arribat i marxat de Menorca a través de l’aigua -i no a través de l’aire- també ha ajudat tal vegada per la lentitud i pel temps que aquesta lentitud m’ha donat per assimilar el pausat trànsit. Han existit moments relacionats amb els temps verbals i amb la seva conjugació que ho han fet difícil degut a aquesta resistència humana natural a acceptar l’absència definitiva d’un ésser estimat. Hem d’anar a veure s’àvia. S’àvia diu. Es torró de la reina de na Rosario és difícil d’imitar. Quan havíem d’haver dit: no podem anar a veure s’àvia, s’àvia deia, es torró de la reina de na Rosario era difícil d’imitar.
El llenguatge ens condemna i ens salva. És elàstic i suau com cotó de sucre o un núvol del cel. O com l’aigua. El llenguatge t’indueix a reformular la teva identitat a través de l’oblit dels records dolorosos i de la manipulació amorosa de la realitat puntual que et vas trobant. Com que durant els més de quinze dies que hem estat a Menorca ha lluït un sol radiant, quasi canicular, primaveral, ens enganam i ens diem que el darrer regal que ens ha enviat na Rosario ha estat el bon temps. El regal de Reis. El regal de Nadal. El regal d’aniversari que no m’ha pogut entregar. És fals. No és veritat. I, el més decebedor i irritant, és que ho sabem amb una meridiana rotunditat. Però cap ésser humà, cap, sigui religiós o no, no pot evitar, encara que resti arraconat en un angle del seu cor, el pensament que els éssers estimats que els han deixat ens protegeixen i ens vetllen. No. Ha fet bon temps, un temps radiant, perquè havia de fer bon temps, un temps radiant, per aquestes dates de Reis i Nadal.
El dol és necessari. El paisatge és sanador. Els japonesos, que com els anglosaxons tenen la triomfant habilitat de donar un nom a totes les activitats humanes principals, ho han anomenat Shinrin-yoku: un bany de bosc, una caminada per la naturalesa amb els cinc sentits o estades curtes i pausades per un bosc. Cala Mitjana, Santa Àgueda, Cala Galdana, Favàritx (encara que en aquest indret els boscos escassegen i la natura es transforma en un gest encongit concentrat en aquesta planta sorruda que és el socarrell), s’Ermita de Son Morera, la marina de Tirassec, Egipte, Sant Gabriel, Sant Llorenç d’Alaior, Macarella i Macarelleta, Fornells... Banys de clorofil·la, de salinitat marina, d’horitzons oberts. Passejades amb la família i es ca, que forma part de la família. I una altra vegada la conjugació dels verbs. I els espais ocupats i desocupats. I l’obstinació de conservar els rituals familiars com ara el sopar i el joc del Cuc. O la caldereta de llagosta de cap d’any que ha vingut sense la música provinent de Viena i amb una frase que ha assumit els temps verbals correctes per quedar-s’hi: «La caldereta de llagosta ha quedat molt bona, però a s’àvia Rosario li quedava millor».
Hi ha hagut mals moments, com he dit. El pitjor va tenir lloc a la cotxeria del meu germà Sebastià. Davant els objectes que encara quedaven per repartir entre els germans vaig sentir el pes polsegós de l’absència devastadora. Quins objectes? Objectes. Per exemple, un sagrat cor de guix de més de mig metre d’alçada. Me l’he quedat jo. L’he dut a Barcelona amb el cotxe. Vam tenir un viatge puntualment terrible. El menut ferri «Ciutat de Palma» va virar cap al sud i, quan va deixar l’abric de la nostra Illa, i va quedar durant unes hores a mercè dels vents de tramuntana provinents del Golf de Lleó es va convertir en una closca de nou. El vaixell gemegava. S’encabritava com un cavall de Sant Joan. Queia damunt el buit que deixava l’onada i semblava que s’havia de trencar en dos. Una vegada a l’abric de la Península la calma va regressar i vam fer el viatge de tornada sense dificultats. Una època estranya després de les festes de Reis i Nadal. Abandonats a les voreres de Barcelona, al costat dels contenidors, una quantitat indecent d’arbres de Nadal. N’hi ha de dos tipus. Uns, de naturals. Uns altres, d’artificials. Cap dels dos conserven els adorns que els han personalitzat i que els han convertit en objectes d’adoració durant les festes. Un home negre dorm al parc infantil. Quan fa fred, com ha començat a fer aquests dies, estira les mantes damunt les reixes de ventilació del metro. Deu trobar a faltar la família? Deu enyorar el paisatge africà? No ho digueu a ningú. Cada nit, abans d’anar a dormir, mentre esper que acabin de davallar les persianes automàtiques de la terrassa, pos un dit damunt el cor que també es toca amb els dits menuts el Crist de guix. Són estratègies. Cadascú té les seves. Diuen que nevarà a Menorca. Els clàssics també consolen: «La seva ànima es va esvanir lentament en l’entreson quan va sentir la dolça caiguda de la lleugera neu sobre l’univers, la dolça caiguda de la neu, com el descens del seu darrer ocàs, sobre tots els vius i sobre els morts». Família. Conjunt de persones unides per parentesc ascendent, descendent o col·lateral.
