De què anam?

Idò, quina pena de pàtria

|

Valorar:

Diven que els peixos no tenen memòria, però començ a pensar que convivim amb molta de gent que en té tan poca com ells. O que la té al clotell. I fa espant sentir les coses que avui tantes persones, que podrien passar per normals, s’atreveixen a dir de la immigració, com si fos una cosa nova per a elles.

I per Déu que no ho és. Poques en trobaríem a Menorca o a Espanya que no tinguessin família directa que per algun motiu ha hagut d’emigrar. En el passat o avui dia. Jo mateix he tingut cosins que van viure al Brasil, a Portugal o a França. I no compt els que van acabar a Catalunya... I què us pensau, que hi anaven amb la vida resolta i carregats de doblers?

Si hem de creure els discursos interessats que proliferen ara, i que fomenten l’odi i la ignorància, els immigrants són gent malcarada que ve a ca nostra a aprofitar-se de noltros, a viure de les subvencions i la sanitat pública, i a «violar les nostres dones», com haureu escoltat de qualque mascle savi. I sempre fan els nombres agafant un cas concret -que n’hi ha- per generalitzar-lo a tots els nouvinguts.

Però no és cap discurs nou. També ho deien a Alemanya dels espanyols, quan van rebre la torrentada que expulsava l’Espanya una grande y libre del general Franco. O és que no és ara el moment de recordar que, en els anys seixanta, van emigrar a Europa, i sobretot a Alemanya, uns dos milions d’espanyols?

Prop d’un milió ho van poder fer amb els papers en regla i amb contracte de treball. Però l’altre milió van sortir com van poder, a l’aventura, amb una sabata i una espardenya. Amb una maleta de cartró fermada amb una cordella. I el 80 per cent eren analfabets. O és que ja no s’ha de recordar el desastre d’analfabets que hi havia a l’Espanya de Franco als anys quaranta i cinquanta i seixanta i encara als setanta?

L’origen de la majoria dels emigrants eren totes aquelles terres del Viva España diari, que es morien de gana mentre els cacics i la autoridad competente pregonaven les excel·lències del règim, dictatorial por supuesto. I a aquells emigrants, quan havien travessat la frontera, els feien despullar i els equips mèdics els revisaven fins i tot les dents, de tan miserable que era el seu aspecte. No us sona d’ara?

És fàcil d’imaginar la pinta que feien. Malvestits, sense doblers ni casa, arribats a un país que no sabien ni situar en el mapa, i descobrint que el castellà no era la llengua universal. I amb aquestes condicions, cercant feina com fos. Però molts d’ells se’n van sortir. I van arribar a tenir una vida digna al país d’arribada o van tornar amb uns quants doblers estalviats. A d’altres no els hi va anar tan bé, però són els que no ho han explicat mai.

Clar que no tots els emigrants van travessar la frontera. Molts d’altres -milions-, no tan atrevits, van recalar a Madrid, a Bilbao i, sobretot a Barcelona. Un milió i mig dels catalans actuals són d’origen andalús, per exemple. Però no us penseu que els inicis van ser millors per a ells que per als de l’estranger. Fins als Jocs Olímpics del 92 no van desaparèixer les darreres barraques.

Provocaven les mateixes malfiances que a qualsevol altre país d’Europa. I es deien d’ells, generalitzant -que és la cosa fàcil- els mateixos disbarats que ara sentim a dir dels immigrants actuals. Però la realitat és mala de pelar. Hem acceptat un món amb tants d’abusos i tantes desigualtats, que per força ha de provocar grans moviments de població, i els que provocarà encara.

Els països rics han explotat de tal manera els països pobres, que a molts d’indrets ha desaparegut l’estructura econòmica i ja no hi queda res més que misèria. Han destruït les seves societats tradicionals i han comerciat amb els dirigents més corruptes. I si no n’hi havia prou, han provocat guerres espantoses i encara han fet negoci venent-los les armes. I Espanya no queda al marge d’aquest gran festival.

Per açò, veure tots aquests polítics que s’aprofiten del malestar que generen les migracions per treure quatre vots més, fa oi. Són una gent indigna que pretén que noltros siguem com ells. En comptes de contribuir a cercar solucions, s’escuden en quatre casos negatius -que naturalment que n’hi ha- per escampar l’odi i la fòbia contra els qui arriben. Contra homos i dones que fugen de la fam o de l’horror de la guerra, com tantes vegades han hagut de fer els espanyols.

Ni rescatar-los quan s’ofeguen a la mar, mos volen deixar fer. I diven que són patriotes! Idò quina merda de pàtria que tenen.