Pedraules

Ronsero (412)

| |

Valorar:

Hi ha paraules que pertanyen als pares. O als avis. A les persones majors del nostre entorn. Són paraules familiars que ens les deien quan érem infants, però que no vam arribar a incorporar al nostre lèxic personal. Ni nosaltres ni ningú de la nostra generació. Eren paraules estimades, eren paraules que pertanyien a les persones de molta més edat. La prova és que quan les repetim passats els anys, ens projecten una altra vegada al món dels primeres batecs o, fins i tot, al temps ignots en els quals encara no existíem.

Són paraules que no les diem mai. O quasi mai. I, les poques vegades que les diem, ens sonen estranyes i falses sortides de la nostra boca.

‘Ronsero’, per exemple. És una paraula que m´és molt familiar però que no he fet servir quasi mai. La pronunciava moltes vegades la meva mare. Amb quin significat? Amb el sentit que dona el DCVB: «Que obra amb lentitud, per falta de gana de fer una cosa». O, també, «anar amb lentitud, sense la lleugeresa o activitat normal». L’exemple que em ve al cap està inclòs en la frase: «Aixeca’t, has d’anar a escola, no et facis el ronsero».

Antigament, segons el mateix diccionari, també volia dir «afalagador, qui fa la bona a algú per enganyar-lo». Aquest segon significat em resulta més estrany. Tal vegada el vaig sentir per referir-se a una persona: «És un ronsero». El que resulta curiós és que és una paraula sense femení, encara que en el llenguatge popular no era així. Existia ‘ronsero’ i ‘ronsera’.

Encara que ‘ronsera’ també és un peix de la família dels Pagurus.

La paraula ronsero, o ronser, prové del mot mariner ‘ronsa’. ‘Anar a la ronsa’ vol dir anar un vaixell o una embarcació més petita sense àncores o amarres i a mercè del vent. S’entén l’analogia a la perfecció. Figuradament, A la ronsa significa també ‘de tort de tort i sense poder-se valer bé’; castellà a la deriva, a la ronza.

L’etimologia del mot és desconeguda encara que, segons Coromines, podria ser aràbiga.

M’ha vingut al cap aquesta paraula després de rellegir el llibre de Tòfol Mus «S’homo de ses llunes» que conté fotografies de Joan Petrus Sans. Va ser publicat l’any 2004 i compta amb la correcció dels textos de Sonia Tur Martí i el disseny gràfic de Roseta Mus Pons. «Amor a la ronsa mor d’avorriment, / Vol fer més alegres ses nits desvetllades. / Desfà ses amarres en un breu moment, / parteix as ritme que marca s’onada».

En l’amor no pots anar a la ronsa perquè no pots deixar-te endur. L’has de treballar. Has d’enfortir la relació. Has de calafatar les juntures perquè la barca de l’amor no s’enfonsi. És inútil. Les metàfores marineres i les analogies marítimes pertanyen a Tòfol Mus. És penós escriure poesia a Menorca i tenir la seguretat que mai, mai, no podràs arribar al nivell i a l’acceptació popular que ha obtingut «Escolta es vent», la creació literària que va musicar José Luis Ortega Monasterio l’any 1966. «Mira el cel i escolta es vent / que de Menorca t’arriba, / te dirà que tu ets sa vida / i des meu cor s’aliment. / Mira el cel i escolta es vent».

L’únic consol com a poeta amb un sol llibre publicat que tenc és que la persona a la qual va destinada aquesta meravellosa composició amorosa era cosina meva. Francisca Pons Riera. Na Xisca. El nom de l’àvia paterna. Vivia amb els seus pares a Barcelona i el desig en forma d’imperatiu donat pel compositor de la lletra era -continua sent- que escoltés es vent que arribava de Menorca on vivia en Tòfol. Quin vent? Vent del sud. Vent càlid. Un vent que duu a les ales de les molècules olor de terra vermella i de fulles de cacau: Però també olor de romaní i de sal. Escolta es vent. L’olfacte no és el sentit destacat. El vent es pot escoltar? El so, des del punt de vista de la física, és un moviment ondulatori originat per la vibració d’un cos i transmès a través d’un medi elàstic. El vent no és un cos. Com és que podem sentir el so del vent i, fins i tot, escoltar-lo? Segons els principis de la física el vent hauria de ser silenciós, ens hauria de ser impossible sentir o escoltar el vent. Els fenòmens de la reflexió, la refracció o difracció deguts a la presència d’obstacles o irregularitats en el canal acústic provoquen el so del vent. Aquest és un dels grans encerts de la composició de Mus. El vent i l’amor són invisibles encara que ens estimulin intensament els sentits. Tòfol Mus va néixer l’any 1943. Per tant jo era molt petit quan ens vam conèixer. Des del primer moment i de manera intuïtiva em va semblar una persona diferent i impactant. Per començar, era de Maó. Però no només de la capital de Menorca. Era de Maó i del port de Maó. A més feia feina a l’aeroport. Alt, ben plantat, sorneguer i autor d’una lletra que ja era -el temps l’ha consolidada- un himne de Menorca. Ens corregia amb un somrís punyent als llavis el nostre rude menorquí de Ferreries. Record en especial una paraula: ‘entrepà’ en contraposició al nostre bocadillo. Han passat els anys i la figura de Tòfol Mus no només s’ha mantingut sinó que s’ha reforçat. Quin és el secret? «Escolta la resposta dins el vent». D’acord, Bob, ho farem. Però quina és la resposta? En Tòfol ja ens ho va deixar escrit: «Mira el cel i escolta es vent». Vengui d’allà on vengui, ens arribi d’allà on ens arribi.