Rallant en pla

Sa llengua des menorquins (1)

| |

Valorar:

N’hi ha que diuen que no val la pena discutir per açò de sa llengua. No hi vénc d’acord. Manco encara, quan aquests mateixos són es qui cada dos per tres s’umplen sa boca apel·lant a sa «ciència» per justificar ses seues opinions i, de pas, desqualificar sa des qui no pensen com ells. Una retòrica més pròpia de s’Edat Medieval que des segle XXI, emulant aquella Inquisició que feia callar ets «ignorants» (pensadors crítics) en nom de lo sagrat o diví.

S’interès creixent de molts de menorquins per conèixer es vertaders orígens de sa nostra llengua davant una manipulació i tergiversació històrica amb fins polítics que cada vegada manco gent es creu mos empeny a endinsar-mos dins ses arrels des nostro menorquí.

Existeixen tres teories sobre s’origen i evolució de sa llengua de Menorca:

Una d’aquestes és sa teoria mossarabista. Explica s’existència des menorquí a través de sa supervivència de sa població autòctona cristiana a Menorca durant es domini musulmà (902-1287). Mossàrab, de s’àrab mustaʕrab (arabisat) és es nom amb que ets historiadors designam es cristians que van viure en territori baix poder islàmic. També fa referència a sa llengua romanç, es llatí vulgar que encara parlaven aquests cristians amb lògiques influències àrabs. Segons Josep Maria Solà-Solé, s’atribueixen an aquest substrab mossàrab moltes de ses diferències des valencià i es balear respecte es català, així com també es portuguès o ses parles castellanes del sud com es panocho o s’andalús.

Existeix força documentació històrica que acredita s’existència de cristians a Menorca i ses Balears durant s’època islàmica. Sa toponímia mossàrab de ca nostra, estudiada a fons per Álvaro Galmés de Fuentes (més de dos-cents topònims), n’és un exemple evident que explicaria sa continuitat de sa població cristiana: Alaior, Albranca, Algendar, Albranxella, Artrutx, Binigafull, Binigarba, Biniparratx, Cala Galdana, Es Canutells, Capifort, Ciutadella, Cotaina, Favàritx, Menorca, Mongofra, Llucalari, Santandria, Trebalúger, Trepucó, Torelló… també llinatges d’origen semític que encara avui són corrents: Aguiló, Bennàssar, Benejam, Fuster, Gaimundi, Melis, Mesquida, Picó… així com vocabulari menorquí estudiat per Pere Melis: abegot, abit, abulló, aladroc, aluja, cadaf, etc. Joan Veny a «Els parlars catalans» cita es topònim menorquí de Ses Canessies, de s’àrab Canissa, que en pla significa església cristiana i a on es van trobar ses ruïnes d’una basílica paleocristiana. Maria Lluïsa Serra a «Historia de Menorca» també afirma que «la despoblación total de Menorca (…) suscita un problema en relación con la toponímia rural de la isla, en la cual ha quedado como nota característica la persistencia de nombres árabes», i conclou «necesariamente hubo de quedar un número suficiente de antiguos habitantes que trasmitiera a los que llegaban para establecerse en Menorca la denominación de sus tierras, que permanece hasta hoy, de manera que no todos los esclavos vendidos los primeros días en la isla debieron ser trasladados fuera de ella».

Sa crònica de Bernat Desclot descriu com Alí, un natiu mallorquí, saludà a Jaume I «en son lati»: «dels quals Serrayns s’en parti hu, e gitas en mar, e nadent vench a la ylla hon lo rey era. E quant fo exit de la mar, vench devant lo rey, e agenollas a ell, e saludal en son lati». Oleo i Quadrado afirmà s’existència d’un bisbe propi de Menorca, de nom Garvino, en 1135. En resposta a Oleo, Florenci Sastre senyala que en 1058 ja es firmà un acord entre Ali Ben Mujahid de Dénia i el bisbe Guislabert de Barcelona on es primer otorgava an es segon sa jurisdicció episcopal damunt es cristians de Dénia i ses Balears, demostrant-se així i citant a Miquel Barceló: «un cristianisme esquifit i socialment residual», però existent, reiteram noltros. Cosme Parpal i Marquès també documentà sa convivència de cristians a Menorca abans de 1287 a «La Conquista de Menorca en 1287 por Alfonso III de Aragón»: «Menorca era tributaria de Jaime I y de sus sucesores que ejercieron sobre ella verdaderos actos de dominio y jurisdicción, como lo evidencia un real despacho, expedido por Jaime I, el 11 de Agosto de 1258, concediendo autorización á A. de Bezers para construir y edificar en Ciudadela ó en cualquier otro lugar de la isla un alfondico (consulat), con permiso de poder fabricar vino con uva de aquellas tierras y su venta á cristianos y sarracenos, documento inédito que revela la existencia de cristianos en Menorca antes de ser definitivamente conquistada».

Sa prova definitiva que acredita científicament s’existència de cristians a Balears en època islàmica la tenim a Alcúdia, on el 2015 es van trobar restes de tretze individus enterrats de forma cristiana a s’antiga ciutat romana de Pol·lèntia. Sa datació basada en es carboni-14 va certificar que es tractava d’una comunitat cristiana que va viure a Mallorca entre es segles X i XII. Per tant, sa teoria de sa supervivència d’un grup significatiu de mossàrabs menorquins durant s’època islàmica no es pot despreciar així com així, sinó que s’ha d’admetre com una hipòtesi prou vàlida per ser admesa a debat. Ja que si no, com va dir es gran Walter Lippman, periodista nord-americà, «allà on tothom pensa igual, ningú pensa massa».