El ressò diluït de pretèrites actituds austeres derivades de la necessitat d’aliments m’han arribat per transmissió generacional (el iogurt ben repelat de mon pare, per exemple) transformades en una reticència a tirar menjar. Aquella precarietat ha donat pas a l’actual bacanal de productes, però alguns mantenim certa incomoditat mental com a acte reflex quan, per caducitat o estimació errònia, alguna menja acaba als fems. Tirar aliments atempta contra la butxaca i la consciència, i el càlcul de malbaratament a Menorca d’una de cada set barres de pa, un de cada set plàtans, segur que fa curt.
Aquesta consciència, però, és ignorada per un sacralitzat sistema econòmic que té en els excedents que acaben sent residus un element inherent, un efecte col·lateral. La roda gira perquè tots gastam més del que necessitam i consumim, i perquè es produeix més dels que es gasta i consumeix. L’excés de producció és estructural i el percentatge del menjar no ingerit, sent lamentable, no és el més alt. S’imprimeixen i venen molts més llibres dels que es llegeixen, molta roba té un ús ocasional, es crema benzina per caprici i vessa irracional, aparells electrònics es substitueixen sense una mínima amortització... En els intangibles, la majoria de converses orals i escrites són prescindibles i gens reciclables. Es menja, compra, condueix i xerra massa, en excés.
Tal vegada vostè coincidirà en la reflexió, tal vegada farà ara un efímer propòsit d’esmena, però serà difícil que deixi d’anar al súper a comprar de més. La comoditat anestesia la consciència contra el malbaratament. Però actituds austeres tornen a ser necessàries, curiosament en un sentit i per un motiu del tot oposats a les practicades pels nostres avantpassats. No falta menjar, ara sobren excedents i residus. Els objectius, mesures i lleis establertes ara per a la reducció de fems, embolcalls i plàstics no admeten objeccions més enllà dels dubtes per detalls d’aplicació, del tipus càpsules de cafè. Per consciència i per necessitat.
