Rallant en pla

Sa llengua des menorquins (2)

| |

Valorar:

Sa teoria de sa pretesa repoblació catalana de Menorca és sa més simplista i reduccionista de totes, maldament estigui emparada per s’stablishment polític i acadèmic oficial catalanista. La resumeix Borja Moll a «La lengua de las Baleares»: «La llengua nativa o ‘vernacle’ de les Balears és una modalitat o variant de la llengua catalana que dugueren a les illes els conquistadors en el segle XIII i els repobladors també procedents de Catalunya en els segles successius».

Vet aquí, emperò, que aquesta teoria camelletja en molts d’aspectes ja comentats: ses Balears no van quedar despoblades amb sa reconquista de Jaume I; sa població autòctona anterior a 1229 no va desaparèixer com demostra, entre altres, s’extensa toponímia àrab i mossàrab; es pobladors autòctons no eren ‘moros’ —només era es cas des governadors almohades o almoravides— sinó mediterranis més o manco arabisats descendents dets antics cristians insulars; molts d’aquests balears eren coneguts com a baptizati, és a dir, conversos que s’havien passat a s’islam principalment per mor de ses pressions dets almohades; en es segles XII-XIII pràcticament no es diferenciava es català de s’occità com demostra es fet que a Catalunya o es mateix Ramon Llull empraven ‘òc’ per dir ‘sí’; es nouvinguts cristians o repobladors de ses Balears no van esser exclusivament catalans, sinó de diversos territoris de sa Corona d’Aragó: catalans, occitans, italians, aragonesos, navarresos, etc, per tant, sa llengua que van dur aquests no era només sa catalana sinó sa llengua d’oc; aquesta llengua s’hagué de fusionar per força amb es romanç que parlaven ets illencs autòctons; Menorca va quedar pràcticament despoblada després de s’assalt turc de 1558 i va esser repoblada majoritàriament per mallorquins...

Però encara que acceptàssim un origen netament català de sa nostra llengua, ¿per què hauríem de renegar de set-cents anys d’evolució que han caracterisat cultural i lingüísticament es poble baleàric? Sa petita ciutat d’Alguer a Sardenya (Itàlia), que a s’Edat Mitja va pertanyer a sa Corona d’Aragó i va ser repoblada per catalans, on encara es refereixen an aquesta ciutat com a Barceloneta, reconeix s’alguerés com una varietat lingüística de sa llengua catalana que mereix ser protegida i reconeguda. Inclús compta amb un estàndar alguerès, amb unes normes ortogràfiques i gramaticals diferents a ses de s’Institut d’Estudis Catalans pes català central.

Ho justifica amb prou seny Bartomeu Florit Coll, autor de «Menorca, es meu país»: «Ès evident i notori que s’idioma propi de Catalunya, es País Valencià i ses Illes Balears es va covar aproximadament per ses comarques des Pre-Pirineu cap allà a n’es sigle X, any envant o any enrera. Poc a poc, es va anar estenent per tot es Principat. Después, amb ses reconquistes des catalans-aragonesos damunt ses terres mores a n’es sigles XII i XIII, va penetrar es nou idioma a València i Balears. A ses Illes, pes seu envoltant marítim, aquesta llengua va arrelar completament, agafant tot d’una es sabor especial des Mediterrani. A n’es País Valencià va patir sa competència des també incipient castellà, mentres que a Aragó va ser reduït i arraconat a una estreta franja. Después de més de set sigles, es nostro català, per dir-ho d’alguna manera, es manté inalterable i fresc com una branca de romaní».

Segueix es mestre ferrerienc: «En conseqüència, per lo anteriorment exposat, noltros, mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers, no ham renegat mai des nostros orígens de sang, de llinatge i de llengua. Emperò, mos donam compte de que, amb es pas des temps, com en tota evolució natural, ham tornat molt distints dets habitants, posem per cas, de sa comarca catalana de la Garrotxa (…)». I conclou: «Vindrà es dia, segur, en que ses més altes instàncies polítiques de sa regió balear tindran que rectificar i después ordenar es lògic i necessari llenguatge per sa comunicació de sa gent d’aquest país. Ses malescriances i ses injustícies es paguen prest o tard. Sa majoria silenciosa es començarà a donar compte de s’explotació que s’exerceix damunt es seus sentiments més íntims. I serà precisament sa joventut, que ara van seduint amb falses promeses, que es sublevarà contra s’opresió damunt des seu esperit: ja no es deixarà enganar mai més».

Si hem acceptat que històricament es català ha evolucionat des llatí i s’occità en una llengua o varietat lingüística diferenciada, ¿qui pot negar aquest dret a sa llengua de ses Balears després de set-cenys anys? Amén.