«Mai acceptaré el dret a l’autodeterminació», diu el secretari general d’un partit que en la Transició es declarava «socialista» i «revolucionari», i parlava d’una «confederació de nacionalitats» com a forma d’Estat, exigia la llibertat de les nacions oprimides «per les classes burgeses sobre les capes populars» i es comprometia a «apoyar las legítimas aspiraciones de los pueblos de las diversas nacionalidades ibéricas» (resolució política 3ª del PSOE en el seu XII Congrés). En el procés d’incorporació al statu quo europeu s’han deixat bous i esquelles pel camí, no sols en el tema nacional certament.
Per què, doncs, el govern de Sánchez no vol parlar d’autodeterminació en democràcia? La ultradreta de C’s, PP i Vox s’imposa i l’alè de la bèstia ho empudega tot. La por, palanca eficacíssima de domini polític, té efectes paralitzants. Vegi’s, tanmateix, què en diu el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, del 19/XII/1966): 1) Tots els pobles tenen el dret de l’autodeterminació. En virtut d’aquest dret ells determinen lliurement la seva condició política i procuren lliurement el seu desenvolupament econòmic, social i cultural. 2) Tots els pobles poden, per a les seves pròpies finalitats, disposar lliurement de les seves riqueses i recursos naturals sens perjudici de les obligacions derivades de la cooperació econòmica internacional, basada en el principi del benefici mutu i del dret internacional. 3) Els Estats participants en aquest Pacte, inclosos els que tenen la responsabilitat de l’administració de territoris no autònoms i territoris en fideïcomís, promouran la realització del dret de lliure determinació i respectaran aquest dret, conforme a les disposicions de la Carta de les Nacions Unides.
El Regne d’Espanya ratificà sense cap reserva aquest Pacte abans de la Constitució (BOE, 103, de 30 d’abril de 1977) i, per tant, aquesta l’incorpora d’acord amb el seu article 96.1. Açò no obstant, el govern espanyol entén que no és aplicable més que en processos de descolonització, i aquí no s’admeten situacions colonials internes ni que objectivament n’hi hagin. Tampoc s’acceptaren al s. XIX per a les ‘províncies’ hispanoamericanes fins que aquestes s’alliberaren del jou de la Madre Patria, i d’aquella remelsa deu venir l’intervencionisme a Venezuela...
La Constitució sembla contradictòria en parlar d’«unitat indissoluble» i «pàtria indivisible» mentre introdueix en el mateix article 2n el concepte de «nacionalitats». De contradiccions, n’hi ha per na Clara i sa filla. El nacionalisme espanyol no actua amb subterfugis. Afirma la dita: Qui té el mànec de la paella fa anar l’oli per allò on vol.
