Anatomia humana

Prou se sabia que això passaria

|

Valorar:

Passen les coses que passen perquè prou se sap que passaran, encara que els responsables diguin, com si en sabessin, que no passarà res.

Pensant que res no podia passar, els pares van donar-li, al fill de 3 anys, un petit cor metàl·lic per tal que hi jugués. Pensant que res no podia passar, de seguida va passar això que ja se sabia que passaria.

Dijous passat, un grup de metges van fer una aturada simbòlica a les portes de l’Hospital Mateu Orfila per tal que tothom sàpiga que les coses continuen malament, tot i que els responsables encara diuen que tot està bé.

Ha estat la part menorquina d’una sèrie d’accions similars que es van fer aquí i arreu. Entre altres coses, es reclama més respecte per l’atenció primària i per als professionals que hi fan feines. L’atenció primària és la base de la salut d’una comunitat, però encara que això és prou sabut, les coses que passen continuen passant.

El fiet va parar atenció en el petit cor metàl·lic que li oferien i, tal com ja se sap que passa, se’l va endur a la boca. I els pares van veure que passava això que ja se sap que pot passar. Amb un glop, el fiet va empassar-se el cor.

L’atenció primària de pediatria, que és bàsica per a la comunitat, pateix aquí i arreu les conseqüències d’una gestió que no mira els criteris assistencials sinó els criteris que miren d’assegurar la cadira del gestor.

La gestió queda per tant ben lluny de la realitat assistencial a la qual hauria de servir, i s’atrinxera al despatx, al cau, per defensar-se de la crítica, és a dir, per no veure, ni admetre, el mal que provoca.

El resultat és que passa el que prou se sap que passa: cada cop n’hi ha menys, de pediatres i quasi-pediatres que vulguin fer feines a l’atenció primària, perquè prou saben que gairebé ningú vetllarà perquè hi hagi les condicions per a una bona assistència.

Ara que hi ha la grip, i tal és el que passa cada any, la situació es fa encara més palesa perquè hi ha una sobrecàrrega assistencial sense que n’hi hagi prou, dels reforços professionals i materials que les circumstàncies demanen.

Llavors passa el que ja se sap que passarà: les consultes de pediatria es col·lapsen, el contagi a la sala d’espera es fa més probable, l’atenció mèdica baixa de nivell, i l’atenció humana també, i augmenta el risc de l’error de diagnòstic o de tractament.

És a dir, la manca de prevenció en atenció primària posa en risc la salut de les persones que hauria de protegir. Qui pot marxa a la privada, on rebrà una atenció més elegant però probablement menys seriosa.

Passant el que ja se sabia que passaria, els pares van veure desesperats que el fiet s’empassava el cor metàl·lic. Faria un gest de desgrat, només un segon, perquè un segon després el cor de metal ja era ben a dins, a l’esòfag. I després d’un moment de desconfort, el fiet es va quedar tan tranquil.

Van sortir corrents cap a l’hospital, on el va visitar un metge que, sense dir-los el que pensaria, va veure que el fiet estava bé, i va demanar una radiografia. És necessari que una comunitat tingui metges disponibles, i no pas metges sobrecarregats de feina, cremats i cansats perquè ningú va preveure que sempre passa això que ja se sap que sempre passa.

És necessari que el director d’un hospital o el director d’un ambulatori surti del cau i parli amb els professionals que hi fan feina. Ha de preguntar-los com esteu, què necessiteu, què podem fer per tal que la vostra feina sigui més humana, més efectiva, més sàvia, més rigorosa, més científica, més seriosa.

El cor de metal havia quedat ben atrapat a l’esòfag. El fiet estava bé. Amb un instrument adequat, sota anestèsia general, l’hi van treure. Li van treure perquè hi havia el personal adequat i en condicions adequades, i perquè hi havia l’instrumental adequat i en condicions adequades.