Acabam de gaudir de dues representacions extraordinàries. Una, la vida de Carmen de Burgos a l’Orfeó Maonès. Emocions, riures i plors que reflecteixen la vida d’aquelles esposes de les primeres dècades del 1900. «Colombine», la gran lluitadora pels drets de les dones, defensant les llibertats, rodejada d’opressors i de crítiques. La Carmen feminista i progressista que va posar de manifest la llei del divorci. Una obra de gran qualitat i grandesa, dirigida per Carlos Talavera.
Després, na Rita Barber. Dones i Llunes. Mítica. Una reflexió poètica i musical sobre la condició de mare. Quanta bellesa!
Abandonades aposta durant el cap de setmana, a l’endemà repàs les noticies nacionals amb la disposició de no torbar-me gaire, però no hi ha manera d’aconseguir-ho. I escolt els crits de «viva Espanya» mentre Pablo Casado, Albert Rivera i Santiago Abascal es fan la foto de família. Més enllà de la mobilització aconseguida, la triple aliança al voltant de la unitat nacional em retorna l’olor de naftalina. No puc evitar sentir un retrocés. Aquella sensació que també és capaç de neutralitzar polítiques d’igualtat, i d’esborrar el reconeixement de la cultura que feia referència anteriorment.
Jo creia que la política tractava de desfer els nusos, però tenc la sensació de que els nous actors són vertaders protagonistes en fabricar desordres.
Sol i núvols, dues cares ben diferenciades en les que puc mirar endavant i endarrere a la vegada.
