De què anam?

L’arma de les urnes

|

Valorar:

Aquests dies els titulars de la premsa internacional són molt diferents dels que es poden llegir als grans diaris espanyols. «The Washington Post» titula: «Espanya està jutjant la seva democràcia». L’alemany «Frankfurter» diu que la no solució del conflicte català està paralitzant Espanya i preveu que prest afectarà Europa. La revista també alemanya «Der Spiegel» carrega contra el judici dels independentistes. I el «The Times», de Londres, posa en boca de John Carlin que «els fantasmes de la Guerra Civil persegueixen a Espanya en la seva bogeria contra Catalunya».

És una petita mostra de les opinions que predominen entre la premsa internacional més influent, i que és evident que no coincideixen amb la doctrina Borrell de la premsa espanyola. I és que el judici que s’està celebrant a Madrid afecta la fibra més sensible de tot allò que ha representat Europa des que va acabar la Segona Guerra Mundial: l’imperi dels drets humans i de la democràcia per damunt de qualsevol altra consideració, també per damunt del concepte d’«unitat nacional», que evidentment no és sagrat.

Els indicis que aquests valors van a la baixa no són exclusius d’Espanya. És com si el gran capital ja els trobàs com un destorb per als seus interessos a Europa i afavorís les campanyes en contra. Perquè és a tota la Unió Europea que hi ha símptomes evidents de la reculada. I de l’avanç de les posicions extremistes que resten valor als drets individuals i ciutadans, i que criden més als instints bàsics que al raonament i la tolerància.

Amb la convocatòria d’eleccions generals s’obre la partida a la confrontació entre aquestes dues opcions, potser com no havia succeït mai des que es va recuperar la democràcia a Espanya. Perquè si fins ara pensàvem -o mos ho feien creure- que hi havia una diversitat de propostes, d’esquerra a dreta passant pel centre, ara aquesta diversitat ha desaparegut.

Les posicions s’han definit tant, que els electors no tindran un altre remei que definir-se, també. Ja no té gaire importància allò que diguin els programes electorals sobre impostos, treball, educació, sanitat, etc. Perquè el tema capital és saber si els partits tenen un projecte de diàleg o de confrontació -que ho afectaran tot. Si cerquen la convivència o el conflicte.

Naturalment, no som jo qui ho diu. Ho diven els líders dels partits. I com que ja tenim una primera mostra en les eleccions d’Andalusia, pagarà la pena que l’aprofitem per il·lustrar-mos. Encara no fa un mes que hi ha nou govern a Sevilla, i el seu conseller d’Economia (Ciudadanos) ja ha dit que la promesa de crear 600.000 llocs de treball era una broma, «un lenguaje, una forma de expresarse durante una campaña electoral»...

Però no és d’aquesta casta d’enganys tan habituals, que ara rallam, sinó de les polítiques que menen a la confrontació. I ho és que el nou govern andalús hagi promès també que respectarà la Llei de la Memòria Històrica, i que per aplicar-la nomeni un militant de Vox. Precisament el partit que, amb les seves declaracions, qüestiona que, finalment, els cossos dels republicans abandonats pels camins puguin tenir un tracte tan digne com la que van tenir els cossos dels franquistes. És molt cínic dir que «va ser una guerra entre germans» i no tractar-los com a tals.

Aquesta voluntat d’instal·lar el país en la confrontació ha estat present en els primers discursos dels candidats dels partits que en primer semblaven de dreta o centredreta. Costa de diferenciar els senyors Rivera i Casado en la seva competició per veure quin dels dos serà més extremista contra les aspiracions catalanes, que sembla que és l’única cosa que els preocupa. És evident que per a ells no té la menor importància allò que puguin votar democràticament els catalans. I només faltava la companyia del senyor Abascal, que ralla de doblegar genolls i de reconquistes.

Per a ells només preval la força. I per açò ja proclamen que deixaran Catalunya sense autonomia amb l’aplicació del famós decret 155, que en el seu dia van manipular per damunt dels límits constitucionals. Tenen tan poca cultura històrica que ni saben que cada vegada que els governs de Madrid han volgut acabar amb els drets dels catalans, és tot Espanya que ha rebentat.

Molt s’ha d’haver degradat la política espanyola si Felipe González i Aznar van arribar a negociar amb aquella ETA que cada setmana matava qualcú i en canvi ara, el trio d’amics, Rivera, Casado i Abascal, diven que no s’ha de dialogar amb l’independentisme català, que té més raons, però que exhibeix com a arma única les urnes.