Flor de sofre

Enganyifes amb els pressupostos i altres ‘bàlsams’

| |

Valorar:

Pedro Sánchez no va aconseguir aprovar els pressupostos i moltes persones d’esquerra van cridar el crit al cel, responsabilitzant del fracàs als partits nacionalistes catalans. Pels qui els volien, eren molt bons perquè eren un gir en les polítiques socials dels darrers anys. És a dir, tombaven la línia d’evolució del govern dels populars, que només va portar precarietat, corrupció i humiliació social i territorial. Per a mi, però, la il·lusió no estava fonamentada. Perquè uns pressupostos seguin creïbles han de ser coherents no tan sols en si mateixos sinó també amb les polítiques i ideologies dels qui les redacten. Ni els números quadraven ni les músiques eren polides.

Sempre és necessari examinar, a la llum d’informació contrastada i de l’anàlisi versemblant, les promeses per saber què tenen de propostes sinceres i què tenen d’engany. Per a mi, la defensa dels pressupostos només va ser part d’una campanya electoral anticipada, i amb la qual el PSOE només pretén recuperar els vots que va perdre en les darreres eleccions generals. Tots els indicis semblen assenyalar que la propaganda està dissenyada per restar vots a Podemos, que viu mals moments perquè no ha sabut gestionar el passar de moviment d’opinió a partit polític, i mostrar sense complexos que són tan defensors de la unitat d’Espanya com C’s, Vox i el PP per tal de neutralitzar el vot de la por i el ressentiment espanyol que representen aquests tres partits. Estem davant unes declaracions i moviments d’un partit que lluita per la seva supervivència, atrapat de manera esquizofrènica entre els interessos de l’IBEX35 i els vots de molta classe popular i mitja, tradicionalment progressista.

Cerquem les incoherències. La primera és que en cap moment el PSOE ha maniobrat a nivell europeu per fer canviar el rumb de la Unió Europea, que és la que en definitiva està facilitant els interessos del capitalisme absolut i marca per on han d’anar les coses a Espanya. Tot l’engranatge institucional de la Unió està dissenyat per facilitar les coses al capitalisme financer i a les multinacionals, les quals, es va creure en la dècada de 1990, crearien elles mateixes prosperitat i igualtat a tot el continent. Vist com han anat les coses, sense que es torni a subjectar i domesticar al capital serà impossible tornar a crear benestar. La Unió Europea perquè sigui social s’ha de dissenyar de nou i el PSOE no demostra gens interès a fer-ho.

El capital absolut, com assenyala el professor Franco Berardi, desterritorialitza i precaritza. Per aquest motiu les resistències a la destrucció total que provoca en tots els àmbits (econòmics, socials i culturals) surten dels municipis i les regions. Les xarxes socials de solidaritat que resisteixen als embats són locals no estatals. El PSOE, Podemos i, en menor mesura, els Comuns encara no ho han vist.

Una altra mostra que els pressupostos eren només fum de formatjades és que no anaven acompanyats d’intents seriosos en direcció a refer els pactes territorials. Per tornar a fer polítiques socials, cal establir de bell nou no tan sols la UE sinó també els pactes territorials. Des del moment que Pedro Sánchez, en el llibre que ha acabat de publicar, «Manual de resistencia», manifesta que l’aplicació del 155 a Catalunya va ser tot un bàlsam per la societat catalana, posa de manifest un desconeixement absolut tant de les emocions catalanes com també del que va representar el 155.

El 155 va suposar una humiliació pels catalans independentistes, alimentant més ressentiment, com en aquests moments l’està alimentant el judici als polítics catalans. També va posar de manifest que la passa autonòmica de la Constitució de descentralització no podia tornar enrere si no era a costa de la paràlisi. Els que vam viure de ben prop la Generalitat intervinguda vam percebre la paràlisi institucional. Els funcionaris de Madrid que agafaven l’AVE per gestionar l’administració catalana no sabien absolutament res del que es portaven entre mans. La política és gestió de les emocions, ús de l’empatia i la simpatia com a eines per arribar a acords. Defensar el 155 és defensar l’autonomisme del 78 el qual el 80 per cent de la societat catalana veu superat i envellit. És en conseqüència posar més llenya al foc, deixar més clar que l’aigua que els pressupostos eren pura enganyifa.