Rallant en pla

‘Vessut enderrossall’

| |

Valorar:

Demà dijous s’escriptor ciutadellenc Jaume Anglada Bagur presenta a Can Saura «Vessut enderrossall», un replec de poemes, articles i narracions en menorquí. Una obra de gran valor per sa literatura menorquina. Però en es fons és molt més que açò. Es seu enrevessat però eixerit títol mos indica clar com s’aigua per on aniran es tirs. Qui conegui en Jaume, no tindrà cap dubte de lo que mos vol donar entenent amb aquest oxímoron tan singular, i tan menorquí. I és que es tracta d’una autèntica oda a Menorca, publicada en un temps en què sa defensa de ses particularitats lingüístiques menorquines -açò és, es nostro menorquí de tota sa vida, encara que qualcuns seguesquin encaparrutats en no dir ses coses pes seu nom-, se vol vendre com una cosa de quatre analfabets o ignorants; o pitjor encara, com sa punta de llança d’un suposat anticatalanisme que, en aquestes alçades de sa pel·lícula, ja no es creu ningú.

Es mèrit de s’obra d’Anglada és precisament s’haver estat escrita «en se nostra llengu, ó lo que es diu en plá, perque tot ha passat á ca-nostra y tot te s’aire de se nostra terra; pero con que devegadas mos trobam amb falta de paraulas menorquinas per poder espresar es pensament, acudirem á se llengu catalana y colque vegada á n’es llenguatje de Castella. Son pobres ¿y que he farem?». Talment com deia mestre Joan Benejam a sa seua «Ciutadella Veya», retrato impagable de sa Ciutadella de principis de segle XIX, publicada a s’Impremta -estamperia, que deien en primer- Fàbregues d’aquella històrica ciutat encara enmurallada. Per cert, aquesta nota original de Joan Benejam en es preàmbul (Entenen-mós, abans de tot) de s’edició publicada l’any 1909 ha desaparegut de totes ses edicions modernes que s’han fet. ¿Per què? Sa resposta és molt senzilla. Basta tornar-hi a fer una ullada. Joan Benejam parlava de «se nostra llengu, ó lo que es diu en plá». I que quan no trobàs paraules menorquines per expressar-se, recorreria «á se llengu catalana y colque vegada á n’es llenguatge de Castella». Està tot dit. Encara que qualcuns no treguin sa banya des forat i pretenguin esborrar s’història, verum semper triumphat.

Dèiem que no són temps de flors i violes per sa llengua menorquina. D’aquí que s’iniciativa de Jaume Anglada d’apostar pes nostro idioma matern sigui per treure’s es capell. Salvant ses distàncies, podem afirmar que es menorquí es troba d’ençà de fa quaranta anys davall un procés similar a sa persecució que van patir es càtars a Occitània en es segle XIII. Aquest moviment religiós gnòstic que es propagà per Europa Occidental a mitjans des segle XI, conseguí arrelar en es segle XII en el sud de França, especialment a Languedoc, comptant inclús amb sa protecció de senyors feudals vassalls de sa Corona d’Aragó. No obstant, l’Església catòlica considerà herètiques ses seues doctrines i empengué sa Corona de França a dur endavant sa creuada albigesa (1209) que erradicaria violentment es catarisme, que a finals des segle XIII entraria a sa clandestinitat fins que s’acabàs apagant com un llum d’oli. D’acord, ningú mos encalça amb llances ni amb antorxes -estam en es segle XXI-, però sa jugada és molt més cínica. Apel·lant a una pretesa «ciència», talment a s’Edat Medieval s’invocava lo diví o sagrat, es defensors des català estàndar a ultrança pretenen arraconar es menorquí a sa clandestinitat, a s’àmbit domèstic i informal perquè escriure’l suposa «un atac a la unitat de la llengua catalana», com ha arribat a afirmar més d’un.

Emmarcar s’obra de Jaume Anglada entre ses poesies i obres costumistes d’Àngel Ruiz i Pablo o de Joan Benejam i Vives no és cap disbarat. Benejam retratà sa Ciutadella de principis de segle XIX perquè no oblidàssim per sempre més com va ser un dia es nostro poble. Amb es seus personatges, es seus malnoms, es seus costums, es seus entreteniments; ses seues vides. Ideà «Foc i Fum» perquè cada mes de juny, en acostar-se Sant Joan, recordàssim ses arrels de sa nostra festa i des nostro poble: el camp, sa sabata; indústries que van donar de menjar a pràcticament tots es nostros avis (i pares, qualcuns), i que ara lluiten heròicament per sobreviure. Amb «Vessut enderrossall», Jaume Anglada mos convida a no oblidar mai aquella Ciutadella qui anava a vega o a romandre, a Cala Fum o a Ses Fontanelles, amb es seus personatges com en Min Morena; a no oblidar mai ses nostres festes de Sant Joan abans de sa massificació; a no oblidar mai aquella Menorca on ningú mos prohibia anar a Macarella o a Favàritx. I encara més important que tot açò, mos convida a no oblidar mai que no tot és blanc o negre, que ets extrems sempre es toquen, que s’unió sempre fa sa força, i que com diu Anglada «per defensar lo nostro no és necessari atacar ets altres».

Voldria que es dia de demà sa jovenea menorquina llegís «Vessut enderrossall» i s’empapàs de s’essència de viure, estimar i, per tant, protegir sa Menorca que hem heretat des nostros antepassats, essent conscients des canvis inexorables que comporta es pas des temps. Sa nostra intenció ha estat contribuir an es clam de Jaume Anglada per una Menorca més lliure, i per poc que així hagi estat, mos darem per satisfets.