Joan F. López Casasnovas28/02/19 0:28
TW

L’octubre de 1993 Menorca fou declarada Reserva de Biosfera (RB), la qual cosa suposava el reconeixement d’una llarga tasca de defensa dels valors culturals, que relacionen la defensa del paisatge i d’una manera de viure-hi respectuosa amb els valors ambientals a la vegada que relliguen tradició i modernitat, continuïtat i canvi. L’any passat es va elaborar un Pla d’Acció de la RB per als propers anys. Després de presentar-se en públic ja hi havia qui es queixava perquè s’hi contemplaven algunes mesures a favor de la llengua catalana, com a pròpia que és, territorial i històrica, del poble menorquí. Per a aquesta gent, el patrimoni lingüístic menorquí no deu merèixer cap atenció per a la sostenibilitat mediambiental. Com si la RB fos cosa només de zoologia i botànica; com si els elements culturals no formin part dels ecosistemes. El català de Menorca, per temps lloat per la seva qualitat i puresa, avui ja pareix catanyol. Aquest camí no va enlloc, el seu futur és incert engolit per la llengua dominant. Entre les persones sensibles als fets culturals, creix la consciència de l’empobriment del nostre parlar.

És innegable que el patrimoni immaterial s’ha de protegir en el marc d’una RB. A més, hi ha consens a assenyalar que la cohesió social és part del creixement sostenible. Qui pot negar que l’ús de la llengua pròpia d’un país és un dels elements essencials per aconseguir la cohesió social desitjable?

Noticias relacionadas
Joan F. López Casasnovas

Posar el picarol al moix

Más noticias relacionadas

Fa vint-i-cinc anys que Menorca i Lanzarote estan agermanades per mor de tenir ambdues illes l’esmentada declaració de la Unesco i per aquest motiu dissabte passat a Maó es va celebrar un encontre literari en què dos autors menorquins i dos canaris van llegir diversos poemes, sota la denominació comuna de «Mirades». Una ocasió per mostrar la creativitat lingüísticocultural. El cabildo de l’illa canària i l’Institut Menorquí d’Estudis han editat un llibret amb els textos dels quatre autors, que han estat traduïts al català i al castellà respectivament.

Antonio Machado, que va morir el 22 de febrer de 1939 a Cotlliure (Catalunya Nord), abans d’anar a l’exili havia romàs unes setmanes a Barcelona, on mantenia contactes amb escriptors catalans, llegia literatura catalana i escrivia a «La Vanguardia». En un article publicat el 6 d’octubre de 1938 escrivia: «Hi ha coses que només la guerra ens fa veure amb claredat. Per exemple: que bé que ens entenem en llengües diferents». Només la guerra? Quina llàstima!