Sempre m’ha resultat graciós allò que fan alguns tècnics, amb magnífica voluntat, d’ensenyar-me la peça avariada, del cotxe per exemple, quan l’han de substituir. Suposen que sabré distingir una peça incapacitada d’una nova. Més encara, suposen amb excés de confiança envers les meves capacitats, que sabré distingir una peça d’un cotxe, posem per cas, d’una de rentadora o d’una creació abstracta d’Arco.
En aquests casos, no tenc més remei que fiar-me del professional. Podria jo jugar de farol, mirar-me la peça amb les celles arrufades com qui avalua si un meló és o no madur o fer preguntes pretesament intel·ligents, però al final m’estalvio el teatre i no puc fer res més que fiar-me.
El problema és quan d’una mateixa peça cada mecànic ens diu coses diferents. Llavors els no iniciats en carburadors i pistons anam perduts. Així, per exemple, el PSOE treu pit d’un nou REB que, com passa amb els cotxes nous, té entre els seus principals atractius el simple fet de ser nou, mentre que el PP i altres hi veuen massa elements una mica senzillets o un motor amb limitades prestacions.
La confusió del personal augmenta quan aquells que critiquen el vehicle acaben aprovant l’adquisició, i quan qui defensa la gran ventura de tenir un cotxe nou reconeix que és només el cotxe que ara ens podem permetre perquè el concessionari tal vegada aviat canvia de marca, és a dir, que el moment en què es produeix la cosa ha passat a ser tan important com el contingut.
Així, els que no som economistes o tertulians, l’únic que sabem cert del REB d’Armengol és que tenim un cotxe nou, millor que l’actual troncomóvil, però que d’entrada ja no ens acaba de convèncer pel seu equipament massa bàsic i per la manca de garanties en un incert servei postvenda. Sabem que les valoracions discrepants que en fan els mecànics electes estan condicionades per la imminència de les urnes. És a dir, que estan més pendents de la factura que de la qualitat de la peça adquirida.
