De rebot

Ninots, aligots i artistes

|

Valorar:

Diu la Gramàtica que amb el sufix –ot es poden crear augmentatius més o menys feréstecs (bujot, masclot, femellot, granot...) i noms d’acció amb referència a la part del cos afectada (clatellot, calbot...) o al mitjà que s’empra (mastegot, ventallot...). També té la rara capacitat de formar masculins a partir de paraules femenines (abellot, bruixot, didot, furot, perdigot, aligot, ninot... Fixem-nos en els dos darrers. Aligot és producte d’una metàtesi (àguila/àliga) i, si més no al meu poble, fa s’aligot qui es comporta amb poc seny, fent les coses de pressa i sense miraments ni reflexió, sense gràcia. Igualment es defineix per ninot, una figura humana feta de draps, de pasta, de fusta, etc. (en a València cremen per Falles); sol tenir un aspecte grotesc, ridícul, de manera que pot ser sinònim de ximplet, estúpid.

Enguany a la fira ARCO, n’hi ha un de 4’4 mts. (una real «altesa»!) que se sembla molt al monarca d’Espanya. Santiago Sierra i Eugenio Merino en són els autors. Per a alguns, la cosa no té cap gràcia i és de mal gust. Bé, no cal que tot art sigui graciós (la lliçó d’anatomia, de Rembrand, o la rendició de Breda, de Velázquez, per esmentar dos clàssics, no m’ho semblen) i respecte al gust, sempre subjectiu, hi hauria molt a dir. No diuen en castellà que «sobre gustos no hay nada escrito»?

Les fronteres i presons, que els pobres no poden travessar mentre que el diner les supera totes, em semblen horroroses; per açò ‘entenc’ la instal·lació que Sierra va muntar a Viena el 2003 «La España tapiada en la biennal de Venècia» o la dels Presos Polítics, de l’any passat. Vargas Llosa, en canvi, opina a «ABC» que açò del rei Borbó més que una paracriança és una malacriança. Provocació sí que n’hi ha, i aquesta s’emmarca en un dret gens estimar pels poders actuals: la llibertat d’expressió.

I parlant de llibertats, dissabte passat s’acompliren 45 anys de l’aplicació de garrot vil a un jove de 25 anys militant del Moviment Ibèric d’Alliberament, Salvador Puig Antich. La prova per a la seua condemna a mort fou una determinada pistola que la policia va trobar (o ‘situar’, mai s’ha volgut aclarir) dins la seua butxaca. El dictador, idò, un any abans de morir continuava signant sentències de mort. Se’n recorden? «Always, Franco» és una altra figuració o paracriança de Sierra, del 2012. On comença l’art, la llibertat creativa? On acaba la vida?