Flor de sofre

Els valors pel turisme de la intangibilitat dels camins rurals

| |

Valorar:

Qui anava a dir fa trenta anys que el Camí de Cavalls seria un èxit? Llavors hauria dit algú que cada capvespre d’estiu es convertiria per molts un ritual anar a veure les postes de sol i aplaudir en el bell moment que l’astre desapareix? De fa uns anys ha crescut la demanda d’intangibilitat.

És evident que en els darrers temps la societat ha canviat moltíssim amb la qual cosa també ho ha fet la mentalitat del turista. Ben segur perquè la precarietat, l’ estress i les autoexigències laborals i afectives han crescut per mor del capitalisme absolut, cada vegada més exigent i aclaparador, les persones han canviat la seva escala de valors i consums. No fa masses dies un galerista i venedor de pintures, de manera amarga, però prou lúcid, m’ho deia davant la baixada de vendes que ha patit i està patint i que l’obligarà a tancar el negoci: «la gent està preferint tenir ca seva les parets blanques i amb mobles d’Ikea abans que estar-se de deixar d’anar de viatges o de gaudir de béns intangibles». Efectivament, la gent està cultivant el seu jo, creant la seva pròpia originalitat biogràfica, mitjançant la recerca d’emocions. Fa unes dècades no massa llunyanes els objectes tenien la funció de ser marcadors de la vida i la continuïtat dels individus, ara, en canvi, la recerca de l’autenticitat emocional està liquidant el paper que tenien. Ho corrobora, en aquest sentit, que molts llibres d’autoajuda i de recerca de la felicitat de tradició japonesa estiguin preconitzant el posar ordre en els habitatges i buidar-los de tot el que no es fa servir. Aquestes obres s’estan convertint en èxits de vendes, senyal que cobreixen demandes existents.

La gent es procura cultivar seguint cursos de les matèries més increïbles. També es cuidar fent esport i va a la recerca de noves experiències gastronòmiques. Ben segur, aquests nous estils de vida són classistes, en el sentit que moltes persones, les kellys, per exemple, obligades a treballar de manera incansable i amb sous baixos, no hi poden arribar a certs nivells de consum d’emocions, però hi aspiren perquè és ja una exigència social i transversal la recerca de la construcció d’una autobiogràfica singular. En aquest ordre de coses, el viatjar a llocs, fa uns anys impensables, i el fer activitats que es poden explicar com a úniques s’han convertit en tops.

D’aquí que, en aquest nou ordre de coses, el trekking, que reuneix salut, gaudi de la natura i cultura, s’hagi convertit en una gran moda i que cada vegada vagi a més, com ho demostra l’èxit que està tenint el Camí de Cavalls.

Menorca, només amb un poc més d’esforç, podria reblar el clau en la via que es va iniciar amb el camí de cavalls posant en valor tota la xarxa de camins rurals que té l’Illa, molts dels quals connecten amb la ruta de la costa i si no hi connecten passen per paisatges meravellosos. Penso ara mateix que es Mercadal i Ferreries podrien explotar per aquest turisme, però també en benefici dels seus mateixos veïns, el camí d’en Kane que comunica els dos pobles, però que també permet anar pel camí dels Alocs fins el Castell de Santa Àgueda i la costa nord.

El passat més de desembre el Parlament va aprovar la Llei de camins (que vol ser recorreguda pel PP, si no ho ha fet ja, al Tribunal Constitucional, demostrant una vegada més que el partit conservador ni mira pel poble ni té, com tampoc va tenir amb el camí de Cavalls, visió de futur i del que es cou en la nostra societat i en el turisme) i així mateix a Balears es disposen dels diners de l’ecotaxa. Per què no, idò, el Consell insular de Menorca, amb les seves conselleries d’ordenació del territori, medi ambient, turisme i cultura, i tots els ajuntaments junts, posen fill a l’agulla per posar en valor tots els camins rurals menorquins? Pens que és factible fer-ho sense destinar-hi masses recursos i en canvi els beneficis que en trauríem tots, menorquins i forasters, serien enormes. Els camins representen el futur, que ja està aquí.