De què anam?

L’oliaigo broix no és oliaigo amb tomàtics

|

Valorar:

Hi ha coses tan certes que són males de rebatre per més enganys que s’escampin. I és que ni que caigués un llamp del cel per demostrar-ho, un plat d’oliaigo broix mai no serà un plat d’oliaigo amb tomàtics, ni encara que te’l vulguin vendre amb figues de coll de dama.

Ja van cinc setmanes que dura el judici sobre la salut de la democràcia espanyola. Es jutja els set membres del govern català que no són a l’exili, la presidenta del Parlament i dos presidents d’entitats cíviques. I se’ls acusa de coses molt grosses que, si fossin demostrables, els podrien mantenir a la presó fins a vint-i-cinc o més anys, quan ja en duen prop de dos d’estar tancats.

El principal càrrec és per rebel·lió, encara que els partits que xalen amb el judici l’anomenen «cop d’Estat». Tot sigui dit, són els mateixos partits que a dia d’avui encara no han reconegut que el senyor Franco va protagonitza el cop d’Estat més sanguinari de la història d’Espanya. I per més escàndol, un d’ells forma part de l’acusació.

Idò, després de cinc setmanes ja es comencen a aclarir coses. Si ja sabíem que sense ús de les armes no hi pot haver rebel·lió, ara sabem quines van ser les terribles armes de la rebel·lió popular provocada pels acusats: avions de paper contra els policies que els fotien llenya, clavells, dos o tres bòtils, una tanca (alguns diven dues) i, segons les darreres informacions, qualque pot de fairy rentaplats per fer llenegar...

Tenint en compte que els revoltats -que casualment es van reunir per votar- van ser prop de dos milions i mig, una rebel·lió armada de dalt de tot. Confirma tanta violència, entre altres amb la mateixa solera, qui era coordinador de les policies el dia del referèndum, el coronell Diego Pérez de los Cobos, que després d’aquella efemèride va ser ascendit a tinent coronell. Sí, és el mateix que es va oferir voluntari a favor de Tejero quan el cop d’Estat de 1981.

També sabem pel judici les grans destrosses que va provocar la rebel·lió. No n’hi va haver el dia del referèndum -tret de les portes que va esbutzar la policia-, però sí una setmana abans amb motiu del registre del Departament d’Economia, al punt més cèntric de Barcelona. La violència va ser tan grossa que cap bar ni botiga no va passar por ni va tancar les portes. Tampoc no hi va haver morts ni es va detenir ningú. Però açò sí, els cotxos de la policia espanyola, abandonats enmig del carrer a la mà de Déu, van quedar fets un desastre.

Clar que també van servir de tarima privilegiada, enmig de la multitud, per als centenars de càmeres de televisió d’arreu del món que ho van filmar tot en directe. En canvi, les armes que hi havia dins d’aquells pobres cotxos abandonats a la seva sort, ningú no les va tocar, ni es té notícia que s’hagi obert cap investigació per aclarir per què eren allà tan a l’abast de tothom.

Tampoc la idea que els mossos d’esquadra tenien una conxorxa per secundar la rebel·lió, no acaba de quallar. En canvi sí que hem sabut que tant la policia catalana com l’espanyola estaven sotmeses a les ordres judicials -que no dels governants- que obligaven a impedir la celebració del referèndum però «sense alterar la convivència social».

I el judici ha aclarit també que una policía i l’altra van tancar el mateix nombre aproximat de col·legis electorals. Açò sí, la catalana sense cap incidència violenta i l’espanyola amb un ús de la força bruta que tothom que ho ha volgut veure, coneix. Ara que sabem que uns i altres hi van destinar un nombre d’efectius semblant i van obtenir també uns resultats semblants, costa d’entendre per què als mossos se’ls acusa d’ineficients i als policies se’ls tracta d’herois, amb condecoració inclosa.

Encara hi ha el tema de l’acusació per malversació de doblers públics. Però en aquest punt seguim igual que aquell dia que tant el president Rajoy com el ministre Montoro van declarar, solemnement, que tenien tan collats els comptes de la Generalitat que era impossible que s’hagués dedicat ni un ral al referèndum. Tot i que ara sabem una cosa més: que els fiscals de l’Estat, quan acusen, no saben distingir entre què és un pressupost o proforma i que és una factura. Són de lletres...

Tot sembla una gran broma, amb un jutge per enmig que va donant lliçons a tort i a dret, però que no té la sensatesa de valorar les condicions físiques a què sotmet els acusats. A la sala practica l’elegància de formes, però els manté en presó preventiva i els obliga a fer diàriament llargues jornades sense que es puguin dutxar ni sopar calent, més els cent quilòmetres diaris que han de recórrer dins d’una gàbia.

Clar que els observadors internacionals, encara que el jutge no els doni facilitats per accedir a la sala, van prenent nota de tot. I si alguna cosa comença a estar clara és que almanco ells, sí que saben quina diferència hi ha entre oliaigo broix i oliaigo amb tomàtics.