De rebot

L’art o el ‘valor refugi’

|

Valorar:

Jed Martin és un artista que, com qui no ho va a cercar, fa una brillant carrera. Sap, però, que aquesta deu moltíssim al treball de Marilyn, una agent capaç d’expandir el coneixement de la seua obra al mercat de l’art a través dels mitjans de comunicació més potents i prestigiosos.

Michel Houellebecq transita per aquest món en «El mapa i el territori» (2010). En un moment determinat Jed parla amb Franz, el seu galerista sobre la demència del mercat i, front als qui havien vaticinat que l’art esdevindria un «valor refugi», ambdós opinen que aquells s’equivocaven.

Ja no hi ha valors refugi per a èpoques de crisi, i l’especulació en l’àmbit artístic ha tornat a ser més intensa, desordenada i frenètica, i les cotitzacions es creen i desfan com un llamp. La internacionalització és un dels factors que expliquen l’èxit dels nous creadors, però aquests són una ínfima minoria. El 99 per cent dels artistes tresquen a veure què es porta per replicar-ho, segons Francesc Fontbona, qui acaba de reunir part dels seus textos en el llibre «Art, plaer o penitència?» (Àmbit). El crític català pensa igual que els personatges d’Houellebecq: per fer famós un artista hi ha hagut un promotor que ha pagat l’opinió pública. Opina que no s’ha entrat prou a fons en la cara oculta d’aquest mercat. En el context més proper, alguns narradors han escrit novel·les amb aquest transfons temàtic. Que ara recordi Antoni Puigverd «La gàbia d’or» (1999), Esperança Camps «Col·lecció particular» (2012) i Guillem Frontera «L’adéu al mestre» (2013).

Fontbona fou membre durant dotze anys de la Junta de Valoración y Exportación de Bienes del Patrimonio Histórico Español, del Ministerio de Cultura. La seua experiència constata el demble nacionalista centralista de la política cultural espanyola. Gairebé tot anava a Madrid. En recorda diferents casos rellevants. Un d’ells, la compra d’un Romero de Torres que el seu criteri el destinava a Còrdova. Però el subdirector general, agraint-li la proposta (era cordovès), digué que «una pieza así ha de venir a Madrid». És el concepte nacional. El Reina Sofía, a Madrid. Per què l’Orquesta Nacional de España tocava a preus populars a Madrid i quan anava al Palau de la Música feien pagar igual que quan hi anava Von Karajan? I rebla Fontbona el clau: «Per molt que diguin que estem a l’Espanya autonòmica, allà encara hi ha la mentalitat de la España de los grandes museos del estado y los provinciales».