Pedraules

Bonet (420)

| |

Valorar:

Hi ha paraules que a vegades s’encadenen. No saps per què, però la mateixa paraula reapareix en el transcurs de la teva vida quotidiana de manera puntual com si volgués marcar-te una pauta que havies estat incapaç de veure i de preveure amb anterioritat.

La il·lustradora Paula Bonet puja a l’automòbil del programa de TV3 «Al cotxe» que presenta Eloi Vila. Més que una il·lustradora que complementa un escriptor o una escriptora, la dibuixant i pintora de Vila-real també narra les pròpies històries amb un estil inconfusible i d’una intensa contemporaneïtat. Una de les darreres obres escrita i dibuixada per Paula Bonet, «Roedores. Cuerpo de embarazada sin embrión», tracta un dels temes tabú, no només de l’art contemporani, sinó també de l’art clàssic i de l’antiguitat: l’avortament. Segons la professora titular de la Universitat de Barcelona i també artista visual, la doctora Tónia Coll, la primera representació moderna de l’avortament s’ha de situar l’any 1932 i en la figura de la pintora mexicana Frida Kahlo: Henry Ford Hospital. A la primera meitat del segle XX! Per què es va ocultar aquesta experiència traumàtica que afecta a tantes dones al llarg de la seva vida fèrtil? Posteriorment, el tema de l’avortament, ha estat tractat amb una certa assiduïtat però moltes vegades amb l’ombra de la vergonya i de la culpabilitat. Paula Bonet se serveix de la ironia per distanciar-se d’una experiència molt dolorosa des dels punts de vista físic i mental i que conté també incòmodes i cruels ramificacions socials: l’autoculpa. Aquestes circumstàncies fan que s’hagi convertit en un tema prohibit que té un període de dol moltes vegades només domèstic, solitari i en la més absoluta i descarnada intimitat. Un detall anecdòtic del programa de televisió complementa i contrapunta el personatge carismàtic de Paula Bonet i la dolorosa experiència narrada: la lleugera motxilla sueca que porta i que té com a logo una vistosa i altiva guineu de muntanya.

Sense estar relacionat directament amb l’avortament d’un embrió però sí amb l’avortament d’una prometedora carrera en el món del futbol, l’entrevista d’Eloi Vila a Paula Bonet em va projectar mentalment a una altra persona amb aquest mateix llinatge. De nom Francisco, ens vam conèixer al Centre d’Instrucció de Reclutes de Palma l’estiu de l’any 1979. Vam connectar perquè teníem la mateixa altura -1,83 metres- i perquè ens agradava jugar a futbol. Desfilàvem a la mateixa renglera davantera de la formació i, després de les penoses i exigents fases de la instrucció, participàvem en el mateix equip i en els mateixos partits de futbol. Record que en Francisco Bonet jugava sense suficiència, donant-ho tot. El camp improvisat de futbol tenia pendent i em recordava el camp de futbol de Ferreries. Idò bé, el futur jugador del Reial Madrid i internacional amb la selecció espanyola absoluta, no tenia miraments a xutar costa amunt amb una força gens compassiva. Guanyàvem sempre per golejada i, durant les hores de descans, comentàvem les jugades asseguts a l’escala de davant els dormitoris. La seva fitxa federativa era propietat de l’Elx Club de Futbol. Representants del Reial Mallorca van pujar al CIR i el van convèncer per fitxar pel club balear. La seva carrera no va deixar de progressar. Reial Madrid. Selecció espanyola. I la lesió fatal després d’una entrada criminal del jugador del Barça Miguel Bernardo, més conegut com a Migueli, durant la final de la Copa del Rei celebrada el 4 de juny de 1983: trencament de lligament lateral intern, trencament de menisc extern i esquinçament de la càpsula posterior de la cama esquerra. Nascut a l’any 1959 Francisco, Paco Bonet, es va retirar als 25 anys després d’una meteòrica i curta carrera. Record que un dia, que amb el CE Ferreries havíem anat a jugar a Castelló i ens havíem aturat amb en Pere Coll a Barcelona per veure el Reial Madrid al camp de l’Espanyol, vam coincidir a l’aeroport del Prat. Els jugadors -Camacho, Juanito, Stielike, Santillana, Del Bosque...- i el cos tècnic, encapçalat per l’entrenador Alfredo Di Stefano, estaven asseguts jugant a cartes mentre esperaven l’avió que els havia de dur de tornada a Madrid. Com que havien perdut el campionat de Lliga en el darrer partit -el campió va acabar sent l’Atlètic de Bilbao de Javier Clemente- no em va semblar convenient presentar-me i no el vaig anar a saludar. Poc més de trenta dies després va sofrir la cruel entrada que l’acabaria retirant de l’elit del futbol.

Blai Bonet va ser el primer escriptor amb el qual em van comparar quan vaig publicar a l’editorial Columna el recull de contes «No cregui el que diuen de mi». Ho va fer la professora titular d’universitat de la UIB Margalida Pons. Vaig llegir encuriosit el poeta i novel·lista de Santanyí i em va entusiasmar. La poesia, les novel·les; sobretot «El Mar». Em vaig deixar el Pregó de Setmana Santa de l’any 1980 de Blai. El mes passat vaig tenir la sort d’estar assegut a la Sala Beckett amb l’objectiu de sentir el memorial per boca de l’actor Toni Gomila en una representació fantàstica del Festival Alcools. Home religiós i d’una cultura vasta, Blai Bonet va revisar el relat històric, els plantejaments teològics i els dilemes humans. També va relacionar la Setmana Santa amb la vida quotidiana i el territori de Santanyí. El llenguatge és prodigiós, sensual, ric i eixelebrat. La ironia elegant no és cap obstacle per mostrar-nos que l’horror veritable -i també l’amor veritable- resideix en la universalitat del gest del sacrifici de Jesucrist.

BONET és un llinatge molt estès arreu dels Països Catalans. Deriva del diminutiu de bo.