S’interès des menorquins per conèixer ses vertaderes arrels de sa nostra llengua davant es cants de sirena d’una història falsetjada i escrita ad hoc amb finalitats polítiques d’índole pancatalanista, mos ha empès a analisar ses tres teories existents sobre ets orígens de sa llengua de Menorca:
1) Sa teoria mossarabista. Que explica s’existència des menorquí a través de sa supervivència de sa població autòctona cristiana durant sa Menorca musulmana (902-1287). Hem pogut documentar s’existència de cristians a Menorca i a ses Balears en aquestes centúries, a s’onomàstica (topònims i llinatges), en es vocabulari menorquí, en ets estudis de Maria Lluïsa Serra, Cosme Parpal, Oleo i Quadrado, Mossèn Alcover…, a ses Cròniques Reials on se documenten sarraïns balears que parlaven «en son lati» a ses tropes del Rei En Jaume, i finalment a s’arqueologia que mos ha demostrat científicament s’existència a Balears de cristians en època islàmica.
2) Sa teoria de sa repoblació catalana. Que atribueix a sa conquista cristiana de ses Balears una colonisació i repoblació exclusivament catalana, que sumada a una extinció de sa població sarraïna i jueva autòctona, suposaria s’importació de sa llengua catalana a Menorca. No obstant, no existeix cap llibre de repartiment, a diferència de Mallorca, que acrediti cap repoblació catalana. És ver que a Mallorca a partir de 1229 es gruix de nous pobladors vénen de Catalunya, i podem suposar que a Menorca a partir de 1287 també, però també vingueren occitans, rossellonesos, italians i altres repobladors de sa Corona d’Aragó; i sa població autòctona no va desaparèixer sinó que seguiria encuidant-se del camp de Menorca amb ses tècniques tradicionals i ancestrals, com demostra s’existència fins es nostros dies de moltíssims topònims àrabs i mossàrabs.
3) Sa teoria occitanista. Segons sa que es menorquí seria un dialecte de sa llengua d’oc o occità que parlaven es conquistadors i repobladors de s’illa en es segle XIII, majoritàriament catalans i occitans. Hem vist que es català i s’occità eren es mateix idioma a s’Edat Mitja, com demostra es fet que a Catalunya diguessin hoc fins a finals des segle XIV, o es mateix Ramon Llull a «Blanquerna» (1283). Sa denominació de romanç catalanesch no apareix documentada fins el 1303, pràcticament un segle després de sa conquista de ses Balears per part de Jaume I.
No seria cap disbarat afirmar que s’origen des menorquí sigui una mescla d’aquestes tres teories, ja que és fals que no quedassin mossàrabs durant i després de sa reconquista, és ver que sa majoria de nous pobladors de ses Balears en es segle XIII eren catalans però seguits d’occitans, i finalment, també és cert que tant uns com altres parlaven es mateix idioma que ells anomenaven romanç; sa llengua d’oc. Com va dir Mossèn Alcover: «Se trata del único monumento que existe de nuestro romance insular, anterior a la reconquista de don Jaime I y a la venida de los pobladores catalanes, quienes, establecidos aquí, nos trajeron su dialecto, romance también, como el que existía aquí hacía siglos, que no pasaban ambos de ser una evolución del latín, aclimatado en España por la conquista de los romanos. De la fusión del dialecto de Mallorca con el de los pobladores catalanes que nos trajo don Jaime, resultó el idioma mallorquín actual».
Existeix emperò un fet indispensable en s’història de de Menorca que, incomprensiblement, ets historiadors no han tengut en compte: es saqueig de Mahó de 1535 per Barba-rossa i s’assalt turc de Ciutadella per Piali Paixá el 1558. Ses conseqüències demogràfiques des dos atacs van esser catastròfiques i marcarien un abans i un després en sa població menorquina. Com diu Florenci Sastre: «Menorca perdé en aquesta «desgràcia» (…) més de 4.500 persones que foren emportades esclaves a Turquia, de les quals molt poques aconseguiren tornar. A més, 23 anys abans, el 1535, els pirates nordafricans de Barbarossa havien arrasat Maó. La situació era insostenible: l’illa havia perdut més del 70 per cent de la seva població, i inclús es pensà per part de les autoritats d’abandonar-la».
L’any 1558, Menorca pateix una despoblació quasi total i és repoblada per mallorquins a lo llarg des segle XVI. S’origen des repobladors de Mallorca després de sa conquista de 1229 també és divers. Álvaro Santamaría confirma una «repoblación de procedencia mayoritaria catalana (39,71 por ciento en el distrito urbano del conde del Rosellón Nuño Sans), pero no exclusiva ni hegemónicamente mayoritaria catalana. En Mallorca se asientan gentes muy diversas, pues la variedad de procedencias es mucho más plural que la que resulta de los expresados asentamientos urbanos.»
En definitiva, idò, es menorquí és una varietat lingüística de sa llengua d’oc que van dur a ses Balears es nous pobladors catalans i occitans en es segle XIII, que se fusionà amb es dialecte romanç de Menorca i, especialment, amb es llenguatge des repobladors mallorquins en es segle XVI.
