De què anam?

Cinc-cents autocars buits

|

Valorar:

Enmig del desastre, potser ho paga de fer una mica de recapitulació. Perquè des que remena açò de Catalunya, Espanya pateix uns tals espasmes que fan pensar que està covant un mal molt gros.

Així és. Han caigut dos governs. Al rei li borina la cadira. Als partits de tota la vida no hi ha qui els reconegui. El feixisme campa sense careta. Les forces vives de la nación es bofoguen quan veuen color groc. La justícia fa el ridícul amb ordres i contraordres d’extradició. Els relators de l’ONU reclamen respecte pels drets humans. La premsa internacional es rebota contra la diplomàcia espanyola...

D’entrada, aquesta situació contrasta amb la que van viure Canadà i Gran Bretanya, on també hi ha reivindicacions territorials sòlides i on, en canvi, no ha succeït res de tot açò. Bono, sí, una cosa: que allà també van celebrar referèndums, però emparats per l’Estat, tant si estava previst a les seves lleis com si no. I els hi van anar prou bé.

Per paga aquests espasmes ho estan trasbalsant tot. O potser hauríem de dir que ho amaguen tot. Ja no es ralla de la corrupció pública ni privada, ni del deute públic, ni de la precarietat laboral, ni del fons de pensions, ni dels sous de misèria... Qui escolta els discursos, es podria arribar a pensar que el creador d’Espanya va ser Déu. I que aquest era un país feliç en què tot anava la mar bé fins que els catalans van començar a donar coces.

Tant és així que van tan encegats amb la defensa de la unitat, que pel camí no reparen en destruir valors que són molt més importants. I el primer d’ells el sentit de la democràcia i dels drets humans i ciutadans. Com els ases, sembla que duguin clucales als ulls per no veure que el món és molt més complex que la seva obsessió.

Una bona prova la vam tenir diumenge passat, en què a Madrid es va reunir una multitud de gent, de Catalunya i d’arreu d’Espanya, per recordar una cosa tan simple com aquesta: que l’autodeterminació no és un delicte. Amb l’autodeterminació s’hi podrà estar d’acord o en contra, però cap demòcrata podrà negar el fet que no és un delicte.

En comptes d’assumir una realitat tan elemental, els cantors de la unitat han volgut negar aquest acte extraordinari, i únic fins ara, que milers i milers de ciutadans de Catalunya s’hagin desplaçat a Madrid per exhibir la seva reivindicació, junt amb gent d’arreu i amb el pacifisme que els caracteritza. Ni diaris ni televisions de la capital li han donat el significat ni la dimensió que té, ni com a notícia.

Encara més, l’han volgut matar d’entrada dient que només havia reunit 18.000 persones... Com si la gent no tingués ulls a la cara i com si els cinc-cents autocars, quinze AVE, el pont aeri i els milers de cotxos particular que va mobilitzar la manifestació, anassin buits. I per Déu que era impossible aconseguir un passatge, de tan plens que anaven!

Però és una constant que ja fa més de deu anys que vivim. S’ha repetit cada 11 de setembre amb la reunió de més d’un milió de catalans al carrer per reivindicar allò que volen. Quan cansats que ningú no els escoltàs van acabar fent un referèndum, per il·legal que se’l vulgui, hi van votar prop de dos milions i mig de persones, tot i les garrotades que els volien persuadir de quedar a ca seva. Idò com és que Espanya no ha tingut en tot aquest temps un govern prou valent per dir una cosa tan simple com: «Vam, aquí què succeeïx? Seguem i rallem».

Clar que açò hauria volgut dir tocar de peus enterra i fer política. I el mal d’Espanya és que, mentre dona carta blanca als privilegis i la corrupció, continua vivint més en els principis sagrats, eterns i estantissos que en el segle en què som. Així és que en comptes del diàleg polític van triar la via judicial, per incapacitat política i per aquell pànic de tants polítics a dir les veritats per molt que coguin als seus votants.

I amb tan poques llums que, per fer-ho, van haver de menester un relat absurd d’actes tumultuosos, violència i conxorxa de la Generalitat amb els mossos d’esquadra que no han existit mai. I tot per justificar un escarment exemplar, que cap llei no contemplava, del govern català. Ja fa dies que aquesta és la veritat que aflora en aquest judici que no s’hauria d’haver començat mai.

El resultat és el merder en què ara vivim immersos i que si no anam vius, acabarà amb la democràcia. De fet, moltes coses que estan prometent partits com el PP, Ciudadanos i el card fuell que els acompanya en la competició, ja són contràries a la Constitució que tant prediquen. I el PSOE, que sembla que en tengui temptacions.