Flor de sofre

Els advocats d’ofici sense cobrar i el col·lapse de la política

| |

Valorar:

Els advocats d’ofici de les Illes Balears duen quatre mesos sense cobrar, per la qual cosa el proper dia 26 faran una concentració de protesta i es plantegen fer aturades. Ens hauria d’avergonyir a tots, però principalment a molts dels nostres polítics que obliden que reben la confiança del poble per resoldre els problemes que estan damunt la taula, que uns 700 advocats que presten justícia gratuïta es trobin en aquesta situació.

No fa falta ser un advocat ni expert en Dret; és suficient seguir els titulars de la premsa, per comprovar el desastre en què es troba la Justícia a Espanya. Les cares d’aquest dolor són múltiples: causes judicials que s’allarguen en el temps molt més del raonable, advocats que no cobren, procediments potser massa envellits pels quals els processos es converteixen tant en voluminosos com inintel·ligibles... De memòria, puc recordar, com, i només en l’àmbit públic, Menorca es troba esquitxada per aquesta vergonya en els casos de corrupció del PP de l’Ajuntament de Ciutadella, que porten tant de temps en els jutjats que alguns dels encausats ja s’han fet grans; el tram del camí d’en Kane per Binimoti, que està vist per sentència des de fa més d’un any...

Una única raó explica aquesta situació: la deixadesa política o, és més, l’empitjorament de la política, que en tost d’afrontar d’una vegada la malaltia encara l’enverina més exigint que sigui la Justícia, el malalt, com és en el cas del flicot de Catalunya, la que aporti solucions. És evident que el Ministeri de Justícia necessita més recursos econòmics com també humans i tècnics i que per aconseguir redreçar-la és precís un acord polític transversal d’àmplies majories. Com en molts altres problemes d’Espanya, el redreçament no és viable amb aspirines subministrades en períodes de legislatures curtes.

Malauradament, però, en els darrers mesos, que ja són anys, s’ha enquistat en el país, i per part de la majoria, el combat ideològic identitari que, per força, només condueix al col·lapse. Ja arriba a fer oi seguir les declaracions que fan els líders i els partits. Uns acusen a altres que són uns feixistes, els quals en resposta diuen que els altres són uns bolivarians. No es veu empatia enlloc i sí propostes de trabuc gros que no duen ni poden portar a res, en tot cas a més paràlisi. Tot, mentre segueixen sense rebre resposta infinitud de problemes diaris que afecten a àmplies majories.

2 Al contrari del que afirmava la imaginada utopia cibercultural dels inicis de la dècada dels noranta, Internet és molt responsable del revifament del fanatisme i la intolerància. Els grups polítics es poden considerar sectes digitals que entren a Facebook i a l’espai virtual només amb la intenció de confirmar i reforçar les seves pròpies fòbies. Pels algoritmes, en aquestes caixes de ressonància, la gent queda enfantasmada. Així, entre zombis, la possibilitat d’un debat tolerant i democràtic és inviable. La voluntat política està estancada, i és incapaç d’atrevir-se a imaginar una transformació de les expectatives i les formes de vida en crisi.

Personalment, em dol que la dreta hagi entrat pel camí del ressentiment, de la fòbia i la senseraó, però encara em dol més que molts joves que s’autoproclamen d’esquerres no vegin que fins i tot amb els contrincants cal tenir empatia i que per dur a la pràctica els valors de la inclusió social i la solidaritat és necessari prèviament fer un gran esforç d’anàlisi i diagnosi de les situacions per la qual cosa és necessari estudiar i dur a la pràctica col·lectiva la reflexió. No valen els camins curts i fàcils.

Si, en moments en què ens venen que hi ha bonança, la Justícia i l’Administració Pública estan malament, no vull ni pensar com poden quedar si es dona una recaiguda en una altra crisi econòmica, i més amb una política que no hi ha manera que surti dels ressentiments i de la sense raó.