Bertolt Brecht tenia cinquanta-vuit anys quan va morir a Berlín. Fregant la quarantena va escriure «Vida de Galilei». En aquesta biografia dramatitzada parla del científic toscà, nascut al segle XVI i mort al segle XVII, que va ser condemnat per heretgia pel Tribunal de la Santa Inquisició després de ser acusat d’haver ensenyat i defensat les teories de Copèrnic. El físic, matemàtic i filòsof nascut a la península itàlica que va inventar el telescopi i es va convertir en el pare de l’observació astronòmica, escolta, a l’obra de teatre escrita per Bertolt Brecht, una frase aplicable a l’actualitat després d’un intens diàleg amb el seu ajudant Sagredo: «Ensenya’ls la cua roja d’un cometa, fica’ls una por sorda al cos, i fugiran corrents de casa seva i es trencaran les cames per fugir. Però digui’ls una frase raonable i demostra-la amb set arguments, i no faran res més que riure’s de tu». Galilei abandona la República de Venècia i es trasllada a viure a la cort de Florència. L’Institut de Recerca del Vaticà confirma els descobriments de Galilei. Comencen les discussions amb els cardenals. Galilei, irat, ratifica les seves conviccions: «Jo crec en la raó». El cardenal Barberini considera que la raó és insuficient. El seu col·lega Bellarmino és del mateix parer i troba que la raó no arriba gaire enllà. Segons el cardenal, la postura de l’Església és clara: «... no podem saber, però ens és permès recercar». Accedir al coneixement a través de la investigació i no a través de la fe. Galilei acabarà sent condemnat per heretgia després de ser jutjat per la Santa Inquisició.
La veritat s’ha d’imposar. Bertolt Brecht ho presenta en termes de victòria o de derrota. En termes militars. En una guerra del llenguatge. Francis Bacon havia assegurat l’any 1620 que «coneixement és poder». Havia estat descoberta la ignorància. També quedava palès que el valor del «coneixement» no és si és veritat o no, sinó si ens dóna poder.
Tot plegat va passar a principis del segle XVII. Han transcorregut els anys i ha tornat aquest pensament fosc que s’oposa obstinadament a la veritat. Ens hem inventat un nom nou, com no podia ser d’altra manera anglosaxó (fake news), però Galilei ja va patir aquesta resistència a la veritat en temps de Bacon. Va demostrar les teories de Copèrnic que afirmaven que el Sol és el centre de l’univers i és immòbil; mentre que la Terra no és el centre de l’univers i és mòbil. I, l’Església, emparentada amb l’estat, en els seus escrits i des dels púlpits dels temples va difondre les fake news segons les quals la Terra i, per tant, l’home continuaven sent el centre de l’univers. Va estendre aquesta falsa notícia i va ocultar la veritat durant segles. L’Església estimava el coneixement, però encara estimava més el poder.
Diuen que la història es repeteix i ara ens trobam en un bucle d’aquesta repetició viral. La ciència ha estat assumida per la societat, i el capitalisme s’ha convertit en una nova religió. Ni l’Església, ni tampoc l’Estat, ja no difonen notícies falses o amaguen la veritat de la ciència. Ara, en els nostres temps, la Santa Inquisició Central s’ha despreocupat de la ciència i ha dirigit el seu focus a les minories. És igual que aquestes minories estiguin formades per immigrants, parlants d’una llengua cooficial o dones treballadores discriminades. L’Estat capitalista i els poders econòmics que el recolzen inventen notícies falses o oculten la veritat de la situació d’aquestes minories o grups vulnerables. D’aquesta manera s’ha entrat en una contradicció letal que havia estat fins ara la força de la raó de ser de l’estat modern. L’Estat protegeix les minories i els grups vulnerables o que pateixen discriminació. En l’actualitat, aquí i allà, l’Estat ataca els seus ciutadans en tost de protegir-los. I una de les seves moltes armes és la generació de les notícies falses. Va passar a la manifestació independentista de Madrid del passat dissabte setze de març. La Delegació del Govern va xifrar la participació en divuit mil manifestants. Una xifra ridícula i grotescament falsa com s’ha demostrat només comptant el pas dels autocars per les diferents autopistes que han anat travessant. Està passant al judici contra els activistes i polítics del procés. Menteixen els antics governants, menteixen els policies, menteixen els funcionaris; tots difonen notícies falses o oculten la veritat. Com en temps de Galilei se’ns amaga la veritat, es manipulen les xifres i es difonen notícies falses -fake news- pagades amb els doblers públics de tots els ciutadans. Dit d’una altra manera. L’Estat espanyol ens diu que el Sol és mòbil i gira al voltant de la Terra que resta immòbil. No hem avançat gaire. Tampoc no ens ha d’estranyar que, després de tants d’anys d’haver estat composta, els ciutadans de tot l’estat hagin recuperat la cançó «L’estaca» de Lluís Llach, que es va convertir en la banda sonora de la lluita contra la dictadura franquista. Hi torna haver un estat totalitari que entre tots els espanyols haurem de tornar a tombar estirant fort per aquí, estirant fort per allà. I és que, com diu l’astrònom italià a «Vida de Galilei» de Bertolt Brecht: «Qui no sap la veritat no és res més que un beneit. Però qui sap la veritat i diu que és mentida, és un criminal».
ESTACA. Pal amb punta en un extrem que es clava a terra. Prové del gòtic stakka, amb el significat de pal.
