Època de muda

Certificar a l’inrevés

|

Valorar:

Després de setmanes de sequera hivernal ha tornat a ploure una mica. Potser suficient per ajornar el perill imminent que les sembrades s’espiguin i acabin el seu cicle de creixement. Deim que estem tenint un hivern sec, perquè esperam que de manera habitual sigui més plujós. Però aquesta lògica de marcar allò que és diferent, l’aplicam al revés en moltes altres coses.

Si miram els textos de Nacions Unides, de la Unió Europea, o la pròpia Constitució espanyola, veurem que en tots els casos es parla de la necessitat i l’obligació de conservar un medi ambient en bones condicions. Europa, a més, aplica sempre el principi (que no sempre arriba al final) de «qui contamina paga».

És a dir, que el nostre ordenament jurídic preveu l’obligació de conservar els valors ambientals. Però a la pràctica, aquest precepte xoca amb l’economia, que s’acaba imposant de maneres molt creatives.

Perquè, a l’hora de la veritat, el sistema econòmic que tenim no incorpora quasi mai la degradació ambiental, ni en la relació de despeses de les empreses ni dels particulars, de manera que tothom maximitza ingressos i té poc en compte les derivades sobre l’entorn. Això és tan exagerat, que ja concebem el món de manera invertida. Fixem-nos-hi.

Els objectes fets de materials biodegradables adverteixen de manera destacada que són biodegradables, però els que són de plàstic no anuncien de forma assenyalada la seva composició. Hauria de ser el revés. Els materials biodegradables són la norma sistemàtica en tot el planeta que habitam, per tant el plàstic és allò que és diferent. Però ho pensam capgirat.

Els productes ecològics tenen una certificació específica i passen uns controls estrictes, però no és així amb tots aquells que es produeixen usant substàncies tòxiques o aplicant processos que degraden el medi. No havíem quedat que «qui contamina paga»? Idò sembla que paga aquell que no contamina.

La mateixa reflexió es pot aplicar a les problemàtiques energètiques (exigim coses a les renovables que no demanam a les convencionals). És igualment aplicable a qui destrossa ecosistemes (com l’oli de palma d’indrets on viuen els orangutans, o la soja sembrada sobre zones de selva amazònica), o a qui esgota la fertilitat del sòl.

Ens hem acostumat a validar el món de manera invertida, amb totes les conseqüències que comporta. Potser per això els estudiants s’estan revoltant. Na Greta Thunberg, l’adolescent sueca que està activant molta altra gent jove, recrimina als líders mundials que siguin tan poc conseqüents entre les polítiques que pregonen i les actuacions que finalment decideixen.

Tornant als aliments i les certificacions, és cert que la ciutadania no ho té fàcil, perquè els conceptes es poden confondre. Una poma pot ser de producció local, però això no és cap garantia de salut perquè pot haver estat repetidament esquitada de pesticides. A la vegada, fruites ecològiques que provenen de l’altra banda del món, no tenen tòxics però si una gran despesa energètica.

Un formatge pot ser de quilòmetre zero però tal vegada fet amb regadius que esgoten l’aqüífer i el contaminen de nitrats. D’altra banda, trobam maduixes ecològiques però produïdes sota hivernacle, amb la qual cosa no hi ha lloc per a la natura. Algú dirà que això és molt complicat. D’acord, però si hi pensem bé no ho és tant com aprendre a menar un vehicle i entendre què volen dir totes les senyals de trànsit.

Del mes de febrer no en destacam que sigui un mes curt, sinó que hagi estat el més sec del segle XXI (sort tenim a Menorca de les grans humitats nocturnes). Aquesta lògica d’analitzar l’hem perduda, com veim, en moltes altres coses, on els valors invertits han conquerit el marc conceptual. Cal tornar donar-hi la volta i posar-ho del dret.

L’ONU acaba de publicar un informe on adverteix que els problemes ambientals planetaris són molt seriosos i no s’estan abordant de manera significativa. L’error no és la Greta, és en Trump i altres més locals que són com ell, que tenen una addicció als diners superior a l’addicció a la vida.

Aquesta vida que esclata en colors, cants i perfums quan entram a la primavera. La natura es posa en cria i requereix que siguem més curosos que mai per evitar renous innecessaris i passejos per zones poc freqüentades. Podem espanyar reproduccions sense ser-ne conscients.

Fiem que l’abril sigui d’aigües mil (però ben repartides), que els estudiants siguin un nou actor important en els avanços ambientals i que aprenguem a destriar aquelles coses que haurien d’anar etiquetades com a poc recomanables.