Rallant en pla

Seny i convivència

| |

Valorar:

Com cada any, en es sopar des V Premi Joan Benejam de Sa Fundació vaig fer es meu discurs bàsicament en menorquí, perquè es menorquí és sa meua llengua materna, i com que es menorquins som espanyols de Menorca, aquesta és sa meua llengua espanyola. Però per primera vegada en cinc anys vaig fer part des meu discurs en castellà per dir prou a s’intolerància. Per dir prou an es sectarisme, d’un costat i de s’altre.

Sa nostra fundació va néixer fa cinc anys amb un objectiu molt clar: dignificar es menorquí, es mallorquí i s’eivissenc. Vam néixer per donar veu a tots es menorquins que no estan disposts a que es seus fills ja no xerrin sa llengua que els hi van ensenyar es seus pares, i que aquests van aprendre des seus avis. Molt poques veus hi havia llavores que s’oposassin a lo que pretenia esser un discurs hegemònic, un discurs únic que una classe política majoritàriament acovardada o acomplexada es bebia d’un glop fins fa molt pocs anys. Record quan qualcuns me deien: «deixa-ho anar açò, Joan. És una batalla perduda» o «no tenim res que fer contra aquesta gent, mos duen massa anys d’avantatge». Però sabíem que aquella no era sa realitat de sa societat menorquina. Sabíem que a Menorca, sa majoria de sa gent seguia rallant en pla amb una natural i harmònica convivència amb es castellà, i sobretot amb es català, s’anglès i es francès en s’estiu. Mai ses nostres llengües havien estat un problema a ses nostres illes. I dic nostres, perquè tan seua és sa llengua menorquina, com nostra és sa castellana. Però aquest sentiment social majoritari no es veia reflectit en es sector públic. Sa Menorca oficial no tenia res que veure amb sa Menorca real. Vam néixer perquè tots es menorquins que no es sentien representats per s’opinió mediàtica dominant, disfrassada de ciència o acadèica, tenguessin també sa seua veu. Cinc anys després, ses coses han canviat. Vull creure que Sa Fundació ha ajudat a fer visible sa pluralitat de sa societat menorquina que estava oculta per sa por i sa propaganda. Avui, som molt es menorquins que mos atrevim a dir en veu alta: que som menorquins, que rallam menorquí, i que volem que es nostros fills aprenguin menorquí.

Dur endavant aquesta fundació des de sa transversalitat ideològica significava renunciar a postulats polítics, a no posar-mos en camies d’onze vares com es TIL, s’immersió obligatòria en català, sa lliure elecció de llengua, es trilingüisme… o inclús s’adoctrinament nacionalista a ses escoles que, amb molt bon criteri estan analisant es nostros companys de Societat Civil Balear amb professors i Catedràtics d’Universitat i institut. Gràcies a sa nostra posició neutral i centrada en un únic objectiu, salvar, conservar i promoure es menorquí, hem conseguit rompre sa barrera de sa política. En es nostros actes ha assistit gent des Partit Popular, de Cs, de Vox; però també gent des Partit Socialista, d’El Pi, i inclús simpatisants de Podem. Perquè es menorquí és patrimoni lingüístic de tots es menorquins, i tots tenim dret a opinar i a ser escoltats mentres respectem ses normes de joc, que són ses que estableix sa nostra Constitució.

No mos sentim representats pes qui se mouen per s’odi an ets altres. No mos representen ni es qui mos imposen sa llengua d’una altra comunitat, un estàndar d’arrel barcelonina que està suplantant es nostro menorquí sobretot en es xerrar des més joves, però tampoc mos representa sa catalanofòbia des qui diuen «no me hables en polaco, a mi me hablas en cristiano». A jo m’han arribat a acusar de peligroso pancatalanista per parlar en pla a Eivissa. A jo m’han arribat a dir mal educat per rallar en menorquí a sa conferència d’una escriptora catalana a Menorca. Me van dir que «esto es un acto en español, y aquí todo el mundo habla español». Li vaig dir an aquesta persona, irònica però educadament, que me disculpàs, que no havia vist cap cartell que indicàs que s’acte era sólo en español. Tots ets assistents van fer ses seues preguntes en castellà, inclús es balearparlants -cosa que seguesc sense comprendre-, llevat de jo. No vaig fer cap acte de mala educació xerrant en pla. Vaig exercir es meu dret a expressar-me en sa meua llengua materna. Perquè si defensam sa llibertat d’elecció de llengua és perquè es ciutadà trii s’idioma que s’estimi més; no es que mos imposin ets altres o s’Administració. Per tant, deim alt i clar que no mos representa s’imposició des català de Barcelona, però tampoc un fals bilingüisme o una llibertat d’elecció de llengua on només se pugui triar es castellà. Que ningú mos vulgui fer creure mai que es català és sa nostra «llengua pròpia», com si es castellà fos pes menorquins una llengua impròpia, i que aquells que no són capaços a dir ni «bon dia» no mos vulguin fer creure que emprar sa nostra llengua a ca nostra és de mala educació. Seny, respecte i convivència.