De què anam?

No digueu paraulotes

|

Valorar:

Per un dia deixau-me fer de corresponsal. Instal·lat a Barcelona i escoltant unes notícies que potser s’escampen per tot, però que aquí arriben amb més potència, perquè la població se’n sent directament afectada, tant si li agraden com si no.

Primer, les decisions de la Junta Electoral Central, que hauria de fer d’àrbitre de la campanya de la convocatòria del dia 28 vinent. A petició de Ciudadanos va prohibir el llaç groc en els edificis oficials. Una decisió mala d’entendre i de pair, perquè aquest llaç no és una altra cosa -arreu del món- que un símbol de solidaritat amb persones empresonades. I aquí és evident que n’hi ha.

Però la Junta no n’ha tingut prou i ha decidit prohibir també qualsevol senyal que es pugui associar amb els presos o que inclogui el color groc. El cas més grotesc és la prohibició a l’Ajuntament de Port de la Selva d’un cartell que deia «Llibertat Peixos Pacífics». I encara, el PP ha denunciat un programa de televisió per l’ús de l’etiqueta «Prisis Pilitics»...

En aquest país ja no està permesa la resistència pacífica ni en clau d’humor, ni encara que hi hagi una realitat dolorosa per enmig: que el govern que va ser elegit democràticament és a l’exili o està tancat en una presó fa més d’un any, sense tenir cap sentència condemnatòria.

Però Ciudadanos encara demanava més i va fer una nova denúncia a la Junta Electoral, que li van acceptar tot d’una. Que les ràdios i televisions públiques no poguessin emprar les paraules «presos polítics» i «exiliats», quan és evident que una part considerable de la població -amb independència de color- té molt clar que n’hi ha...

En paral·lel a aquestes restriccions de part, la població de Catalunya assisteix, quatre dies a la setmana, en sessió de matí i tarda, a açò que anomenen el judici del ‘procés’. I que un mes i mig després d’haver començat, solament ha pres declaració a un centenar dels prop de cinc-cents cinquanta testimonis.

Per paga resulta que s’ha convertit en el ‘programa’ amb més audiència a Catalunya, i on fiscals i defensor no paren de rallar de presos i d’exiliats. I on el jutge Marchena, no s’ha atrevit a prohibir els llaços grocs. I és que hauria estat la riota dels observadors internacionals, que ell va vetar, però que hi són.

Així idò, cada dia es pot veure que els presos del llaç groc i de les pancartes són reals, i que tenen cara, tot i que cada vegada més fatigada de tant d’anar i venir de la presó i de tantes hores d’escoltar disbarats sobre ells. Els que encara mos volen fer confiar en la justícia espanyola, diven que el jutge és molt correcte, però no és ver. Si ho fos, ja hauria aixecat la presó provisional, perquè els presos poguessin preparar la defensa en unes condicions dignes.

Tampoc fa color d’imparcialitat que no permeti contrastar les declaracions dels testimonis de la fiscalia amb les imatges de què disposa, i que és evident que farien caure la cara de vergonya a uns quants d’aquests testimonis i als mateixos fiscals. Els observadors internacionals ja han denunciat algunes d’aquestes pràctiques.

Encara que el fet més greu és que hi ha la presumpció que, el principal autor de l’atestat en què es basa l’acusació, el tinent coronel Baena, podria ser el titular d’un compte de Twitter que, pels seus continguts, el desqualificaria com a testimoni. I que invalidaria tot l’atestat... Clar que tothom sap que açò no succeirà, però per si un cas, el jutge Marchena ha impedit que es comprovàs si el tal Baena és de ver el titular del compte, com ell mateix havia afirmat abans del judici.

Ara bé, en tantes setmanes de sessions encara no han aparegut per aumon ni els morts, ni les armes, ni els doblers, ni la confabulació amb els mossos que podrien justificar les terribles penes que es demanen als acusats. I encara més, ara sabem que dos vidres dels dos cotxos que s’exhibeixen com a màxima prova de l’anomenat cop d’Estat, els va rompre la pròpia guàrdia civil. Ho ha testificat l’autor.

Podria semblar que entre les prohibicions de la Junta Electoral Central i l’espectacle del judici, la població catalana ja hauria d’estar prou distreta. Però encara hi ha més. Alguns dels ferits que van denunciar la brutalitat de la policia el dia del referèndum -evident per a tothom que tengui ulls-, aquesta setmana han començat a rebre citacions, com a imputats...

Per paga, la gent es desperta cada dia amb els crits de Rivera i se’n van a dormir amb els de Casado. I tots dos vénen a dir la mateixa cosa: que li han de tallar allò que no sona a Catalunya. No els hi agrada que tengui llengua pròpia, que les escoles ensenyin en llibertat, que els mossos no depenguin de Madrid, que la Generalitat xerri, que TV3 tengui tanta audiència... O sigui, tot allò que va fer possible que el 1978 els catalans arribassin a acceptar la Constitució.

No és estrany, idò, que els partidaris de la independència, en comptes de recular, vagin en augment. Per més dividides que estiguin les forces polítiques que els representen -que hi estan-, no sembla que açò desanimi el moviment ciutadà que li dona suport i que des del primer dia ha anat per davant dels propis polítics.

Veure que Ciudadanos ha aconseguit vetar les paraules «pres polític» i «exiliat», recorda aquelles escoles religioses de quan en Franco, que no mos deixaven dir mots tan normals com «pipi», «caca» i «cul». El resultat ja és sabut, eren els que més empràvem.