Rallant en pla

Que no tornin

| |

Valorar:

Com cada 1 d’abril, feels a sa tradició, a Menorca hem celebrat es nostro April Fool’s Day. Es Dia d’enganar, conegut com a poisson d’avril a França, pesce d’aprile a Itàlia, aprilscherz a Alemanya o dia da mentira a Brasil. Però no som ets únics que ho celebram aquest dia a Espanya. A Galícia també se celebrava es primer d’abril, com ho recorda sa dita popular «o primeiro de abril, van os burros onde non deben ir», en referència a ses bromes que es feien a sa Galícia rural, on es vesins barataven de lloc es carros i ses eines des pagesos. Una herència britànica que a Menorca es manté viva com una branca de romaní d’ençà des segle XVIII, possiblement sa centúria més apassionada de s’història de Menorca, on entre 1708 i 1802 sa nostra illa va estar 71 anys baix domini britànic, 15 anys baix domini espanyol i 7 anys baix domini francès. ¡Quin mareig es des nostros antepassats! ¡Ho devia esser allò una anada i vinguda de banderes i soldats!

Per sort (o no), es pont de Rafal Rubí no es convertirà finalment en un mirador de navetes, ni ningú mos ha pres es nostro Imhotep des Museu de Menorca. Lo que sí és segur que és una sort és que es menorquins no haurem de triar sa capital de Menorca a cap referèndum es pròxim 26 de maig, perquè com tots sabem hi haguera hagut toros. Una llàstima haver de fer anques enrera amb sa candidatura «Ciutadella capital» anunciada dilluns a Facebook, amb s’únic objectiu de «que Ciutadella recuperi sa capitalitat històrica de Menorca. Una capitalitat que a Ciutadella ostentàvem de fa més de mil anys ençà, que van mantenir es musulmans, sa Corona d’Aragó, i que ets anglesos mos van prendre en es segle XVIII.» Sa llàstima més grossa de totes és que haurem de tornar a enfonyar es plànols de s’aeroport de Menorca que s’havia de fer al nord de Ciutadella, que açò sí, va esser tan real en es seu dia com que Ciutadella ha estat sa capital de Menorca durant més de mil anys.

Bé va. Déu mos guard d’haver de tornar a airetjar «reumas d’aquella antiga ponsoñya entre Mahó y Ciutadella sobre preponderancia de una y altra ciutat que avuy no te ja rahó de ser», com deia Joan Benejam a Ciutadella Veia. És trist dir-ho, però ja mos va bé que Palma hagi estat fins ara s’única capital de Balears. Antiga ferida mai del tot tancada que ets eivissencs mos han reviscolat amb sa seua capitalitat de Vila, golàs per s’esquadra que suposarà un finançament extra pes consistori pitiús i que, com sempre, noltros veurem passar davant es nassos mentres mos barallam ets uns amb ets altres. Hagués estat blau es fester, la cosa no haguera pogut acabar bé mai del món si es menorquins haguéssim de votar quina és sa nostra capital.

Encara que sa rivalitat històrica entre Ciutadella i Mahó mos pugui semblar a dia d’avui un mite, a s’història de Menorca no falten episodis on ses dues ciutats hem arribat a ses mans no, pitjor; a la guerra. Recordem sa Guerra Civil Catalana des segle XV, quan Menorca formava part de sa Corona d’Aragó. A sa mort d’Alfons El Magnànim sense descendència en 1458, es seu germà Joan II es convertiria en rei d’Aragó enmig d’una època de profunda crisi social, política i econòmica. En es comtat de Catalunya explotaria una autèntica guerra civil (1462-1472) entre es partidaris del Rei Joan II i es partidaris de ses institucions catalanes insurrectes, mentres la resta de sa Corona d’Aragó seria feel a Sa Majestat. Explica Miquel Àngel Casasnovas a sa seua «Historia de Menorca» que esmitjaria a Menorca en dos. A Ciutadella, es feels a sa Corona d’Aragó rebrien reforços des de Mallorca. A Mahó, es partidaris de s’insurrecció catalana es farien amb es control des poble, i amb s’ajuda d’una esquadra catalana de cinc galeres assetjarien Ciutadella, sense èxit. Sa guerra acabaria as cap de deu anys, deixant a sa nostra illa dividida i amb una greu crisi econòmica.

Dilluns passat es van complir vuitanta anys des final d’una altra guerra, sa Guerra Civil Espanyola que també va dividir es menorquins en dos bàndols. Desgraciadament, a dia d’avui ses posicions polítiques s’han extremat tant, en dos blocs clarament enfrontats, que recorda massa an aquell ambient de crispació de 1936. Déu mos guard de tornar a calcigar amb sa mateixa pedra. Sa política espanyola necessita més Dies d’Enganar, més respecte a ses lleis i manco passió. Que no tornin ses dues Espanyes