Tots els fans del rock (quants no vam poder evitar escoltar ahir almanco una cançó de Nirvana?) hem sentit alguna vegada com algú ens recriminava que allò que escoltàvem només era renou. És una reacció comprensible des de la discrepància, atès que servidor també diu el mateix quan els seus descendents, en una alteració de les normes bàsiques de la genètica, prefereixen l’execrable reggaeton o les tonades prefabricades dels triunfitos a Metallica o Loquillo.
El renou és, a vegades, una cosa subjectiva. Una festa nocturna només molesta als veïns, mai als convidats. Una pilota és insonora per al jugador i un corc per a qui intentar llegir a pocs metres. Fins i tot, convid a reflexionar sobre quina seria la reacció dels veïns del centre del Maó si el so freqüent i generós en decibels de les campanes de Santa Maria s’originés en un bar.
Els músics de l’Illa demanen als ajuntaments que no se’ls tracti com a renou a l’hora de regular els seus concerts a la via pública. Ben cert és que una obra musical no es pot equiparar mai a una obra amb un martell hidràulic, però al final la incidència que es genera i per la qual es regulen aquestes activitats acaba sent similar: la molèstia a qui veu alterat el seu dret al silenci.
Tothom té dret a viure i dormir tranquil, al mateix temps que la ciutat no ha de ser un avorrit niu silenciós i funerari d’amargats predisposats a queixar-se a la més mínima activitat que suposi que hagin d’apujar una mica el volum per sentir millor les respostes de «Pasapalabra». De moment, l’eina habitual per equilibrar-ho ha estat la delimitació d’horaris i espais, a més de l’autorització municipal. Tot és millorable i una ordenança pròpia per als músics pot aportar algun matís afegit, dignificar la seva feina sobre el paper, però a efectes pràctics difícilment anirà molt més enllà en el fons de la qüestió. Perquè, agradi o no, el nucli del conflicte és sempre el mateix: la convivència entre qui produeix un so i qui el pateix com a renou.
