De què anam?

El forat negre i les eleccions

|

Valorar:

Des que Einstein va formular la teoria de la relativitat, ciència i fantasia han viscut fascinades per la hipòtesi dels forats negres. La idea que a l’espai hi ha uns engolidors profunds que xuclen tot allò que s’hi apropa, per força ha d’atraure la imaginació. Més encara quan els científics asseguren que en aquella negror misteriosa hi desapareix qualsevol realitat, fins i tot el temps i la llum.

Potser no és una casualitat que precisament enguany s’hagi obtingut la primera imatge d’un forat negre, bonibé coincidint amb les eleccions generals espanyoles. Aquells que estan convençuts que Espanya és el llombrígol del món, poden estar satisfets. Perquè ells, sense necessitat de tanta ciència i tants de científics -algun candidat seu ni ha fet la carrera que exhibeix-, han creat un d’aquests fotuts forats aquí a la Terra.

I és que per més que es vulgui, aquestes eleccions i tots els seus programes s’escorren per un forat nacional i fet a mida. I que ho xucla tot, les idees i els fonaments de l’Estat democràtic. La campanya electoral està tocada per l’obsessió de castigar els catalans díscols i per la gran anomalia de tenir una part dels candidats -que ho són per dret- tancats a la presó o a l’exili des de fa un any i mig.

Gràcies a la pressió internacional, mos deixen veure per la televisió els capítols diaris d’aquest judici contra una estranya rebel·lió. I és que ara ja sabem que les seves armes més perilloses eren el rentaplats Fairy, les mirades d’odi i els paraigües d’un dia de pluja. I que ni el ministre d’Hisenda en persona no ha pogut demostrar que s’hi gastàs ni un cèntim del pressupost públic.

No cal ser gaire llest per veure que el judici del procés, en comptes de valorar fets i d’acabar acusant els inculpats de desobediència, com seria raonable, s’ha convertit en una causa política contra la mateixa idea de l’autodeterminació, que cap llei ni espanyola ni europea penalitza. Al contrari, és un dret reconegut internacionalment.

Després de deu setmanes de judici i de mantenir els acusats en unes condicions de vergonya -que és allà i no als mítings on els seus votants els hi poden veure les cares-, els observadors externs se’n fan creus que un judici com aquest sigui possible a l’Espanya del segle XXI. El pa de cada dia són les contradiccions dels acusadors, i no ho són més perquè no es permet el contrast entre allò que diven i els centenars d’hores de vídeo -en part fets per la pròpia policia- que ho desmenteixen.

Però és que darrere d’aquest judici, en què inclús s’arriba a qüestionar la llibertat de manifestació dels espanyols, ja se’n preparen molts d’altres. Esteim assistint a una causa general contra un ideari polític que, en diverses formes, ha estat i és el dominant a Catalunya. I que cada vegada que ha estat reprimit, ha rebrotat amb més força.

Per paga, costa de creure que a la llarga es pugui mantenir l’Estat democràtic, si les energies que li són pròpies es continuen escorrent sense aturador per aquest forat negre. Per açò no s’entén que, en comptes de recuperar el seny i cercar camins de diàleg i reconciliació, tota la dreta espanyola -el trio que avui la pretén representar- no pensi en una altra cosa que en l’escarni i la revenja.

Encara que només fos per interès econòmic, haurien de ser els primers a cercar noves fórmules per atreure Catalunya. Per alguna cosa és el primer motor de l’economia espanyola. I si no és que estan disposats a renunciar definitivament al sistema democràtic, ho tindran mal de fer per retenir la gent per la força.

Així és que unes eleccions que haurien de servir per debatre projectes de país i idees de futur, si és possible en concòrdia i harmonia i, naturalment, en el «marc incomparable» de la Constitució -que no impedeix els referèndums-, s’han convertit en una cosa molt diferent.

L’obsessió dels candidats de la dreta amb Catalunya -i la por d’algun d’esquerra- es combina amb la seva reconeguda mediocritat, de tal manera que totes les idees se’n van cap al forat negre. Si no fos així, centrarien el seu discurs en qüestions com, per exemple, el deute públic, que no s’ha aturat de créixer i que ja està per damunt de la riquesa que pot crear Espanya. Com ho pensen resoldre?

I rallarien també d’aquesta diferència escandalosa que hi ha entre els més rics i els més pobres. O potser estan satisfets, que la crisi s’hagi saldat amb uns quants milionaris més i un fotimer de pobres que creix cada dia? Avui, ni tenir feina és garantia de poder viure en una casa i posar un plat a taula.

Posats a fer campanya, també hauria estat lògic que rallassin de les pensions, però de ver. La cosa està a punt de rebentar. Ho saben? I posats a cercar solucions, en un país que no cria, mos haurien d’aclarir quants d’immigrants -d’aquests que no volen- són necessaris per assegurar la futura jubilació de cada espanyol -fins i tot dels que fan ois de la immigració.

També hauria estat interessant que repassassin la història recent. La Història, no les seves històries aguantades amb saliva dejuna. I la més immediata és que entre corrupció pública, favors a les empreses amigues i defraudació fiscal, han menat el país a la ruïna. I aquesta història té noms i llinatges, alguns a la presó però la majoria «tan panxos».

Clar que aquest repàs històric els hauria obligat a xerrar de coses encara més lletges que manyuclar els doblers dels altres. No haurien tingut un altre remei que aclarir què es açò de les clavegueres de l’Estat, aquests abullons plens de merda que avui comprometen totes les institucions que comanden aquest Estat, encara que facin campanyes publicitàries per dir que és tan democràtic.

Però rallar de tot açò és impossible perquè el forat negre és massa gros i ho xucla tot.