De rebot

Venim d’un temps

|

Valorar:

La setmana passada ha visitat Menorca, convidat per la regidoria de Cultura d’Alaior, un dels poetes més llegits i estimats de la nostra literatura actual, Joan Margarit (Sanaüja, 1938). A més de la mostra antològica de la seua obra, que constituí el recital a l’església de Sant Diego, vam poder constatar la profunditat del seu pensament a partir del seu darrer llibre memorialístic: «Per tenir casa cal guanyar una guerra» (Proa, 2018). Entre molts temes, el sentit crític hi és present. Front a l’autoritarisme, a la intolerància, a la indiferència davant la bellesa, el poeta pateix, té «la intuïció de la impotència davant el menyspreu i la destrucció d’aquest ordre amable i digne...». Per açò assegura: «Mai més deixaré de ser crític amb la meva terra» (...), «el cofoisme serà per a mi un senyal de problemes de falta d’intel·ligència o de coratge...». Margarit es refereix també a una Espanya, «on la breu Segona República (i la brevíssima Primera) no seran més que dos llampurneigs sense a penes conseqüències en una obscuritat que ve des del segle XV, pràcticament al marge dels canvis que s’aniran produint a Europa. Que de fet el franquisme va ser la normalitat que li corresponia per lògica, més que els miratges republicans». És aquesta Espanya inculta amb perilloses tendències extremistes la «que farà impossible qualsevol canvi en profunditat», no s’està de denunciar «la força bruta de la dreta i la inutilitat de l’esquerra». Em sembla que Margarit la ben endevina.

En efecte, en el cicle d’El Ruedo Ibérico i als esperpentos de Valle-Inclán ja podíem constatar l’existència de una truncada tradició liberal que s’oposava al poder de la tradició conservadora, clerical i militarista. La història d’Espanya no era la que ens havien contat. Certament, no era la història lineal d’una nació catòlica i monàrquica. Sense solució de continuïtat en aquest fil de relat, s’ha dit, com a tòpic però versemblant i demostrable que el franquisme no és, doncs, una anomalia, sinó una seqüència lògica. I que compta amb hereus i seguidors, com veim aquests dies de campanya electoral.

Escriu Joan Margarit en el llibre esmentat que «les etapes de la vida no se poden separar amb un tall net, sinó que, durant un cert temps, una penetra dins l’altra. Fins i tot més d’allò que nosaltres mateixos imaginem». Alguns s’encaparren a repetir la història d’Espanya més fosca. Hi ha la possibilitat d’anar a les urnes per a dir-ne prou.