La quantitat de vots que es decideix en campanya és una incògnita. L’alt percentatge d’indecisos correspon a electors que no han realitzat la reflexió definitiva, més que a persones que tenen pendents de lectura els programes i segueixen amb atenció els previsibles mítings de missatges primaris, debats sobre els debats i propostes tipus stories, que desapareixen al cap d’un temps.
En aquesta campanya, però, es produeix un fenomen que pot decidir algun vot i, paradoxalment, en contra de qui pren la iniciativa. Són els escratches. Recórrer a la violència per fer callar algú no té defensa ni justificació possible. És gregari, idiota, covard, absurd, un activisme passat de moda de calimotxo i hipijis universitaris, i, el més xocant, a la llarga afavoreix la víctima. En una campanya en què els discursos només són escoltats per convençuts, convertir-se en víctima d’un boicot violent que comporta un tràngol complicat (tots som persones) multiplica la presència del candidat als mitjans, i li permet passar de les propostes avorrides a un discurs victimista i de defensa apassionada dels valors de la democràcia que sempre obté un rèdit electoral.
Que els candidats espanyolistes facin campanya a Catalunya i País Basc és denunciat per alguns com a provocació. Cert és que aquests partits poden preveure i, fins i tot, calcular l’escratche en un context explosiu de banderes i vísceres al qual ells mateixos han contribuït. Però l’únic detonant de l’aldarull i dels vots que s’hi poden guanyar és l’existència dels cafres exaltats, i no el fet d’oferir un discurs allà on sigui, qui sigui, un dret que fan molt bé de defensar aquests candidats mitjançant el seu exercici. Si hi renunciessin, guanyarien els idiotes. Mai no s’ha de perdre de vista que l’únic responsable d’un acte violent és qui el comet, i que intentar justificar o matisar determinada violència és una tendència errònia, perversa i perillosa. Si un creu que el candidat només cerca els vots de la brega, la resposta més intel·ligent és la indiferència. És el més hàbil electoralment i l’única postura èticament tolerable. Continuarà.
